"Hi ha gent que a 20 anys decideix anar-se'n de Mallorca i d'altres decideixen quedar-hi. I triàssim el que triàssim, i n'estiguéssim com n'estiguéssim de convençuts, sempre pensaríem que hem triat el camí equivocat, que ens vàrem equivocar... No sé, pareix que si poguéssim tornar enrere, que si poguéssim tenir 20 o 25 anys, al final, triaríem el camí totalment contrari al que vàrem triar. Triaríem l'altre camí, l'altra opció. I no perquè... no perquè pensem que aquesta altra opció sigui més bona, millor; no perquè pensem o intuïm que ens duria a un camí o a un lloc més bo. No. Crec que la triaríem per, per... perquè una vegada allà ens agradaria poder dir: m'he equivocat".
Tenir el cos a una ciutat i, a estones, el cor a una altra no és fàcil. Partir de ca nostra, anar a una altra ciutat que li triplicava la població i enfrontar-me a viure sense una família de sang a prop no va ser un camí de roses. Ha estat infinitament més fàcil que per molta altra gent gràcies als meus privilegis, és clar, però pel camí, el dubte d'haver-me equivocat ha planat moltes vegades damunt el meu cap. I ja no només haver-me equivocat, sinó d'estar traint o menyspreant ca nostra, com si no ser allà volgués dir que no m'importa, que l'he abandonada, que no me'n cuid... En resum: que no l'estim.
Els dies que pens això és perquè m'enyor i quan m'enyor començ a cercar referències per tot, mir vídeos, mir fotos, escolt cançons i és com si m'estigués impregnant de ca nostra. I acab ben xopa i pensant en la sort que tenc. D'haver nascut i crescut a una illa com Mallorca, d'haver anat a l'institut on vaig anar i haver conegut qui vaig conèixer i que l'institut em dugués a conèixer molta altra gent. Alguna d'aquesta gent està fent coses molt grans i una d'elles és motiu d'orgull, aquesta setmana: l'estrena de 'Mai neva a Ciutat' a IB3.
Més enllà de l'emoció i orgull més viscerals i subjectius de veure com amics i amigues han aconseguit fer allò que sempre van voler fer (dedicar-se a interpretar, escriure o dirigir obres de teatre i ara, en aquest cas, una sèrie de televisió), crec que a les Illes estam d'enhorabona: a la fi la televisió pública aposta per un producte que interpel·la a molta més gent i amb el qual ens podem sentir identificades. Estam d'enhorabona perquè, a la fi també, es valora i es dona importància a la creació de gent jove que fa anys que recorre teatres, sales i companyies per fer del seu talent i la seva passió el seu sustent i, a més, una eina per incidir, remoure, transformar i/o capgirar unes realitats sovint molt postisses i allunyades del que passa als carrers i a les vides de les persones que caminen per aquests carrers.
I, avui, només em queda dir: gràcies, 'Mai neva a Ciutat'. Gràcies per regalar-nos un xut de rialles i referències comunes, per recordar que moltes persones vam partir i d'altres van quedar, per mostrar cares noves, per anar més enllà de la possessió mallorquina i del tòpic caràcter beat amb què ens volen caricaturitzar. Perquè a Mallorca, a les Illes, som més del que volen fer veure que som i sèries com aquesta ho demostren.