Quan van venir a buscar...

Dur mascareta ja no és obligatori pràcticament enlloc. 

La ministra de justícia espanyola, Pilar Llop, considera que la sentència del TGUE que retira la immunitat al president Puigdemont i als consellers Comín i Ponsatí avala les estratègies polítiques i judicials de l’estat espanyol. No deu ser casualitat que tot plegat coincideixi amb la presidència europea i amb la tendència a donar-se la raó entre socis, cosa que em sembla normal. Com quan es toquen el crostó els uns als altres fent veure que hi ha uns límits i els límits sempre es van estirant fins a saltar-se els drets i llibertats que pertoquin segons els interessos contemporanis. El PSOE es vanta de com Pedro Sánchez ha aconseguit, a diferència del PP, que “es complís la llei a Catalunya”, i de com ha adreçat la ciutadania perquè tornéssim tots als nostres corrals com a bones ovelles. Hem deixat de belar. Per tantíssimes raons. Però no hem deixat de ser qui som. Encara que això d’aquí sigui un autèntic galliner. 

“Hem de fer política amb majúscules i deixar enrere la simple gestió de les expectatives”, deia la consellera Ponsatí en la compareixença de després de conèixer-se la sentència. És molt probable que el nou cop rebut no sigui l’últim, però ¿és possible que marqui un nou inici? El context és encara pitjor. A Europa i a l’estat espanyol. Al món. Però el context mai és el propici, com es diu tot sovint. 

Ni Europa ens mira ni la progressia espanyola ens escolta. Ara es posa les mans al cap i reclama que es respecti la llibertat d’expressió davant la censura que comencen a patir alguns espectacles culturals per part dels nous ajuntaments. Ara veuen les orelles al llop. Exigeixen la llibertat d’expressió perquè és un dret que recull la Constitució que “nos dimos entre todos” i que és òrfena de mares. Pablo Hasél o Valtònyc no els deuen sonar de res. Potser perquè també defensen un partit que és incapaç de posar la monarquia al seu lloc i els és molt més fàcil enviar rapers a la presó o a l’exili. Ara sí que toca reclamar la llibertat d’expressió. La que respecta la Constitució. Que també parla de les llengües i diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Especial és un terme massa subjectiu, clarament. 

A l'Afganistan els talibans han fet tancar les perruqueries, l’últim reducte que els quedava a les dones, que han anat perdent totes les llibertats com si els anessin amputant les diferents parts del cos. Ja no poden estudiar, ni anar als llocs públics, ni viatjar... També hem deixat de parlar de la revolució de les dones iranianes, valentes, lliures i reprimides per la policia de la moral quan no porten el vel. Els drets de les dones, fins i tot els que encara no tenim, són els primers que es retallen. Quan menys ens interessa, som una prioritat. Si no fes plorar, faria molt de riure.   

"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci, / perquè jo no era comunista. / Quan van empresonar els socialdemòcrates, / vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. / Quan van venir a buscar els sindicalistes, / no vaig protestar, / perquè jo no era sindicalista. / Quan van venir a buscar els jueus, / no vaig protestar, / perquè jo no era jueu. / Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que pogués protestar". L’autor d’aquest poema tristament famós és Martin Niemöller, un pastor protestant alemany, encara que a vegades s’ha atribuït a Bertold Brecht. Sempre es cometen errors. És inevitable. Però no sempre hem de fer tard per corregir-los.