Venjança botànica
He començat el meu contraatac. Pot ser que no ho hàgiu notat perquè, per un cop, he decidit ser discret. Començar a poc a poc per anar prenent embranzida: construir el momentum amb paciència, sigil·losament, de manera que quan el món –vosaltres, ells, qui sigui que formi part d’aquella entitat externa a mi i que jo identific d’una forma vaga però inequívoca com “l’enemic”– prengui consciència dels evidents progressos de les meves intrigants maniobres, ja sigui massa tard. Quan algú detecti els primers rastres de la meva contraofensiva, jo ja hauré completat el meu pla, o com a mínim una part. De fet, i potser aquí em delat, ja fa un temps que treballa en la meva magna obra, la meva vendetta silenciosa, basada en certa intuïció de la compensació kàrmica, de resposta equitativa al que consider agressions, reals o metafòriques, per part del món, el cosmos o, simplement, la gent més guapa i privilegiada que jo.
Jo li dic Venjança Botànica: robar esqueixos a indrets escollits, sobretot restaurants i hotels pijos, i en situacions concretes que exigeixen una compensació o inciten tàcitament a realitzar un petit acte vandàlic, per anivellar un poc l’univers i que el caos retorni a cert fràgil equilibri, encara que sigui fugaçment.
Sí, ja sé que pot semblar una forma bastant innòcua i absurda d’insubmissió, però és la meva. Podeu considerar-me el braç executor de certa justícia astral, una mescla entre inquisidor i jardiner, especialment obsessionat amb les suculentes, que aferren bé i saben coexistir en un mateix cossiol. També m’atreuen alguns cactus, tot i que capturar-los i transportar-los implica certes complicacions operatives que qualsevol persona amb una mínima experiència amb els cactus pot intuir sense dificultat.
En tot cas, en els darrers mesos he anat acumulant exemplars: darrerament, el cosmos m’ha estat tocant les pilotes bastant. Aquest ha estat un estiu dur i m’he sentit francament legitimat a l’hora de prendre’m la justícia per la meva mà, així que el balcó de casa s’ha anat poblant de pots de vidre plens de terra, un mostrari de plantes segrestades, com la purpurina (o amor d’home, nom científic Tradescantia pallida) que vaig arrabassar de les pasteres d’un restaurant un poc estufat que va obrir fa dos estius prop de casa i on em varen pegar un clau important per un sopar bastant mediocre; o la llengua de sogra (Sansevieria trifasciata) que vaig rescatar d’un escocell desolat a Formentera, un dia de pluja, i que em va semblar desvalguda com un infant abandonat.
Com veis, no sempre em mou el pur rancor, perquè això darrer quasi va ser un acte de pietat. Més aviat diria que em guia certa intuïció un poc patològica de la justícia universal, certa idea de restitució, la que va guiar la meva mà aquest passat dimecres, quan vàrem enterrar les cendres de la meva padrina jove. He trasplantat mig cementiri de Bunyola al meu petit balcó.
Així funciona: Venjança Botànica. L’univers et lleva persones i coses; tu robes un Kalanchoe daigremontiana i un laxiflora, una Crassula tetragona, un Sedum pachyphyllum (també conegut com 'dits de déu') i alguna mena d’Echeveria i confies a haver-te estalviat unes quantes sessions de teràpia. Venjança Botànica. A mort.
