Ventura Pons, exemple de l’autoestima
Diuen els perfumistes que el més important d’una persona és el perfum, perquè és l'única cosa que queda quan algú se’n va. Prenem la frase i apliquem-la metafòricament a Ventura Pons: parlaves amb ell i, quan marxava, en l’ambient quedava flotant l’entusiasme personal, la passió pel cinema, l’amor a la cultura, el desig de llibertat, l’obstinació per crear. Durant força anys els nostres camins es va creuar sovint, literalment, perquè érem veïns. Sempre ens aturàvem a enraonar una estona i sempre li brillaven els ulls amb l’explicació del seu pròxim projecte, fos una pel·lícula, un festival o el salvament dels cinemes Texas.
Ventura Pons era un gran venedor de si mateix de molt abans que existís Instagram, perquè tenia aquella cosa tan americana (i a vegades tan poc catalana) de creure en ell mateix i en la seva feina, d’encomanar el seu propi entusiasme amb aquella simpatia que obre portes. Vaig poder comprovar-ho el 2012 a la Universitat de Colorado-Denver, als Estats Units, en què li van dedicar un seminari sota el títol “La mirada no convencional del cinema català”.
No era gaire difícil intuir que al costat d’aquella empenta hi havia els maldecaps, els patiments i les incomprensions propis de qualsevol gremi amb els egos a flor de pell, afegits a les dificultats econòmiques i de subordinació mental que alguns activen automàticament quan algú treballa sempre en català. Però del cantó fosc no en parlava gaire. Ventura Pons vessava prou autoestima per impregnar la nostra llengua i la nostra cultura de la il·lusió que sovint nosaltres mateixos li neguem i que ell exhibia desacomplexadament.
