Venuts

La història (o les versions de la Història que s'han explicat) ens avesa a recordar grans episodis tràgics provocats per l'ésser humà —genocidis, guerres, esclavismes i tants altres terrors— i, ben sovint, assenyala culpables únics —megalòmans, dèspotes i tirans— per a uns mals que són col·lectius i fondos. No ens parla clarament i rotunda dels còmplices que, en la majoria de casos, els agombolen enlluernats per l'invent pervers: els diners. No dic l'economia, que no vull renunciar a l'esperança de tergiversar-ne els sistemes corromputs de fa anys i panys; la cobdícia, dic: la perversitat que fa perdre el cap i l'ànima dels humans —la humanitat—, fins al punt que tots ens hem venut un trosset d'ànima per diners (que és com dir a canvi de res). 

Vaig llegir El somni del poble Ding, de Yan Lianke (Les Altres Herbes, 2021), d'entrada perquè em reconec ignorant del passat i el present de la Xina, i acabada d'engrescar perquè l'autor és contemporani i la traductora, la Carla Benet, trasllada els textos al català amb molt d'encert. De seguida vaig intuir que la narració es basava en fets reals, i vaig haver de córrer a documentar-me sobre els Fets. “Venda de sang a la Xina”: a primer cop d'ull, hi havia escasses notícies (i escandalosament recents) a la premsa espanyola i poc seguiment de la qüestió. Vaig tornar a la novel·la. 

Una veu d'infant i una sèrie de somnis del seu avi, habitants d'una vila rural de la província del Henan, ens expliquen uns fets esgarrifosos, als anys noranta, a l'entorn d'un Fet que esglaia. Allà i aleshores, el govern xinès va decidir esperonar les empreses farmacèutiques perquè prosperessin com a motor econòmic; per fer-ho, necessitaven dues coses: sang i plasma, que els permetrien d'investigar i fer provatures diverses. Ara bé, qui els la proporcionaria, aquella sang? Qui dona sang, si no és per altruisme, per complir un deure social i humà? No gaire ningú; de manera que les autoritats van oferir diners a la població a canvi de la seva sang. Van preveure mesures d'higiene i salut, és clar, van muntar unes furgonetes i van determinar que els adults sans en podrien donar un cop al mes. De primer, la idea no tenia gaire èxit. Tanmateix, tot d'una que algú va comentar que faria guardiola per a la casa nova amb aquell ‘extra’, qui més qui menys va anar trobant un ‘desig’ que aquella venda podria satisfer (vacances, casaments, cotxes et al.). És bo d'imaginar que, després d'un parell de mesos en dansa, el cobdiciós i l'especulador es van il·luminar. Per què vendre's la sang només un cop al mes? “Si la sang es renova contínuament, per sempre”, van plantejar.

Una gran part del planeta pensa això mateix, pel que fa als recursos naturals (la terra fèrtil, l'aigua, els boscos): que es renovaran ininterrompudament, per més que n'abusem. Al poble Ding, quan es va acabar el negoci de la sang, les terres esplèndides ja eren ermots. L'agricultura és un treball essencial, encara que dur i, durant els anys del comerç amb sang, la meitat de la població s'havia contagiat de VIH i l'altra havia quedat tan flaca que ningú no havia tingut esma d'ocupar-se dels camps, l'acostumada font d'aliment i ingressos. 

Però ja he explicat massa coses. La novel·la, que posseeix les virtuts de la literatura, relata la Història i els Fets en general, alhora que narra una sèrie d'històries i fets particulars. Com el dia que el músic del poble Ding, moribund per la sida (també s'havia venut sang perquè també havia volgut una casa de tres pisos, en comptes de la típica Ding, d'una planta), demana permís a l'avi (que és una autoritat designada pel poble, no té cap càrrec ‘real’) per oferir un concert: “Jo l'únic que vull és cantar algunes tonades de la nostra terra, el Henan. Deixa'm que canti i toqui el zhuihu mentre esperem que arribi la medicina nova; perquè, si no, l'angoixa se'm menjarà el cor i tinc por de morir-me abans que arribi la cura”. Els especuladors, els cobdiciosos, no solament han fet negoci amb la sang, sinó que van més enllà (sempre més) i, quan la malaltia obliga a tancar aquesta paradeta, n'obren una altra amb les ‘solucions’: medicaments i taüts. El músic està convençut que el seu art tindrà efectes sanadors —com a mínim, per a ell— i, efectivament, segons el testimoni de l'infant narrador, “amb la música, el cos d'en Ma Xianglin va viure una fantàstica metamorfosi”. 

El llibre es clou amb un epíleg de l'autor, titulat ‘L'esfondrament de l'escriptura’. La Història m'ha trasbalsat (a mi, una lectora): desconeixem una pila de capítols com aquest, en els quals la cobdícia s'escola a poc a poc fins ben endins del cor dels humans (en plural), on sintetitza en malícia i des d'on ens deshumanitza. I les històries m'han corprès: no en sabem gaire res, del patiment de l'artista que sent la necessitat, la responsabilitat de crear a partir dels Fets, per humanitzar-los novament i que esdevinguin, a la fi, Memòria.

Laia Malo és poeta, traductora i músic