Verborrea (in)sostenible
Hi ha una mena de norma de sentit comú que no sol fallar: no es pot quedar bé amb tothom. Si l’aplicam al Govern, això vol dir que no pot satisfer algunes demandes socials sense fer enfadar els empresaris del sector turístic i immobiliari. Perquè no es pot ser sostenible i insostenible a la vegada, com pretenen fer-nos creure els governants d’aquesta terra. Quan parlen de consens, implícitament parlen de no fer enfadar ningú. Però, quan hi ha interessos tan oposats, consens vol dir que totes les parts perden alguna cosa per guanyar-ne una altra. I les pèrdues són desiguals, perquè no tothom es juga el mateix.
Mentre que els empresaris podrien perdre part dels seus guanys –així i tot, continuarien enriquint-se gràcies a uns recursos que no són seus sinó de tots–, la ciutadania arrisca la dignitat i la supervivència. Però les institucions polítiques, i és igual si governa l’esquerra o la dreta, se solen preocupar molt més perquè els empresaris estiguin contents. Llevat que els partits sentin que perillen els vots, és clar. Però, mentre que les empreses reben recursos efectius per diverses vies –subvencions, convenis, contractes públics, tots amb els doblers que hi aportam entre tots–, els ciutadans ens hem de conformar amb moltes més promeses que fets.
Des que el malestar ciutadà contra la turistització ha esclatat, vivim instal·lats en una paradoxa. Pretenen fer-nos creure que una activitat que per definició és insostenible, com és el turisme de masses, es pot fer sostenible per art de màgia. També volen que pensem que el model es pot transformar sense que canviï res. Basta pensar-ho uns minuts i fins i tot un nin petit pot arribar a la conclusió que aquest camí no té sortida.
Darrerament, cada pic que sent la paraula ‘sostenibilitat’ em peguen calfreds. S’utilitza d’una manera insostenible. Em recorda un joc infantil que hem fet tots: repetir sense aturar una paraula fins que perd el seu sentit i sembla un conjunt de sons aleatoris i sense cap significat.
La nova temporada turística ja ens toca a la porta, quan encara tenim fresc el rècord de visitants de la darrera. I, quan arriba l’hora de complir petites promeses que s’han llançat per intentar calmar els ànims dels més crèduls, els discursos fan un gir de guió previst i avorrit: hem passat d’“apujarem l’ecotaxa” a un ja ho veurem, perquè “els temps són molt ajustats”. El més trist de tot plegat és que aquesta història ni tan sols aporta res de nou. A més de la crisi de l’habitatge, la del cost de vida i la de la saturació, patim una preocupant crisi de creativitat.