Els verbs de la guerra

Sembla que en aquest món nostre sempre haguem d’estar parlant de preguerra, guerra o postguerra. Sempre tenim milions de desplaçats d'un lloc a l'altre de la terra; soldats que van a ocupar/defensar territoris lluny de casa; cases, pobles i ciutats destruïts i en reconstrucció. Conflictes que s'encadenen els uns amb els altres, que en són causa i conseqüència. Un cercle de mort que aquest final d'estiu se'ns està fent ben present.

És impressionant escoltar de Lluís Bassaganya, ànima del Museu de la Retirada de Camprodon, la història de la família Gracia, protagonistes involuntaris d'una fotografia que ha esdevingut icònica del pas de milers d'exiliats cap a França pel coll d'Ares. L'Amadeo, el nen del fons de la foto, i que va perdre un peu durant una explosió en el seu llarg camí de la retirada, amb el seu pare i germans (la mare havia mort en un bombardeig el 1937 a la seva vila natal de Montsó), apareixia a la revista L’Ilustration el 8 de febrer de 1939. Però no és fins al 2003, a partir d'un reportatge a El País, que comencem a saber (a recordar) els seus noms. Explica en Lluís que va poder parlar amb l'Amadeo –mort fa un parell d'anys– i que una de les frases que li va dir sobre la seva terrible experiència és "M'he passat mitja vida intentant oblidar-ho i l’altra meitat intentant recordar-ho". Si recordar és tornar a passar pel cor, no podem deixar de patir amb els que pateixen.

A Camprodon hi hem anat a presentar dos llibres, de Joaquim Nadal i de Maria Campillo a L'Avenç, que recullen textos que relaten el pas de la frontera el 1939. Som els fills i els nets d'una guerra que sentim tan lluny o tan a prop com decidim. La retirada del 39 era una fugida amb l'esperança d'un futur millor, sense cap certesa. Les televisions retransmeten imatges de l'aeroport de Kabul, parlen d'abandonar, de retirar-se, de fugir. Abandonar és marxar, però també deixar desemparat.

Al MNAC s'ha inaugurat fa poques setmanes una exposició sobre la salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. Són molt impressionants les fotografies dels trasllats, el relat de la ruta que van seguir, els esforços per habilitar espais que garantissin la seva preservació. Si hi ha una cosa que encara impressiona més és que Folch i Torres i els seus no es volguessin limitar a salvaguardar sinó que també es proposessin la seva endreça, com insisteixen a dir els comissaris de l'exposició, Mireia Capdevila i Francesc Vilanova: inventariar, documentar, conservar. En un moment de màxim perill per a la vida, tenir cura del patrimoni esdevé també un símbol de progrés, de cultura davant la barbàrie. Pensar-hi mentre la cultura a l'Afganistan està tan amenaçada fa feredat. Els talibans ja han entrat al Museu de Kabul i hi impedeixen l'entrada. A les esplèndides cròniques que escriu Mònica Bernabé en aquest diari llegim que el director de l’Institut d’Arqueologia de l’Afganistan tenia preparat un pla de contingència que em sona: “Havíem parlat amb institucions dels Estats Units, d’Alemanya i del Regne Unit per traslladar-hi algunes obres, i també teníem previst construir alguns refugis per guardar-ne d’altres". Ells no hi han estat a temps.

Sempre m'ha impressionat de la nostra Guerra Civil la importància que van tenir els Serveis de Cultura al Front de la Generalitat republicana, les publicacions, els contes infantils, aquesta insistència que la guerra s’havia de lluitar amb la força de la raó, de les idees, de la cultura. És a dir, sense arribar-hi! Les cartes que el meu oncle avi enviava a la família estan plenes de referències a les lectures que feia. La força de les idees per damunt de la feblesa de les armes. Sense ànim de frivolitzar, que viure és més que sobreviure ho sabia bé Àlvar d’Orriols. Després de l'infern de la fugida de Barcelona, del calvari de la ruta fins a Girona, de fer el cor fort davant la família, la desesperació que el porta al caire de l'abisme és la desaparició de la seva obra, aquella maleta que ara sap que ha perdut per sempre amb els seus escrits i dibuixos. Són les claus que porta Francesc Trabal a la butxaca durant el seu exili mexicà, la penyora de l'esperança de poder tornar a casa seva, a la Institució de les Lletres Catalanes, a la caseta de Castelldefels.

És terrible que encara es pugui parlar de "guanyar la guerra". És un oxímoron. No es pot guanyar una guerra. Tothom hi perd en una guerra. Entre els verbs de la guerra si de cas el que m'hi falta és el d'evitar-les: cultivar la cultura i aturar la barbàrie.