Verdaguer, el 'sex symbol' que mou la llengua
El problema és que Jacint Verdaguer estava bo. Un tros de paio: guapo, alt, ullassos i veu de vellut. Jo crec que quan el 1865 va guanyar els Jocs Florals la gent no bavejava perquè vingués a recollir els premis vestit de pagès i amb barretina. No. Aquell xicot formós es va aixecar de la cadira al Saló de Cent de Barcelona i mentre avançava pel passadís s’anava passant el pal de fregar per terra. La gent l’aplaudia salivant. Quin bé de Déu de carn! Ho tenia tot i ben posat: “un jove y un pagès... Portant en lo front la vergonya, en los ulls la modestia, en la boca la alegria, anava avansant lo jovenet poéta, y damas y cavallers lo deturavan en son camí, y savis y lletrats s’abalansavan per véurerlo”, escrivia el cronista Francesc Pelagi Briz en directe mentre veia com tothom el volia tocar, tocar i tocar. Verdaguer, sex symbol. I, a més, com feia anar la llengua! Va fer tornar boig a tots i totes!
Sí, esclar, Verdaguer és aquella criatura suposadament assilvestrada que descendeix de les muntanyes a Barcelona. Que sí, que potser molts (dones i homes) li fotrien una rebregada, però el que fa baixant a ciutat és, de fet, tornar a pujar al cim la llengua catalana. Verdaguer és l’astronauta de la nau espacial que retorna el català al cel de la llengua literària. Amb mossèn Cinto veiem, de nou, els Pirineus, Europa, el món, les galàxies... Fins a arribar a Déu. Ell que era un pagès-sacerdot-adonis-sexbomb. Ell tenia la naturalitat de l’idioma. La realitat immaculada de les paraules renaixents. El múscul verge del bressol... Paradoxalment, un capellà fecunda lliurement, sense miraments, salvatgement, promíscuament, el català com pocs catalans han fet. Amén, germans (literal perquè tots som fills de l’òrgan bellugadís del pastor Sintu). Però fixem-nos si era voraç la seva gana que no en va tenir prou amb la terra i encara va baixar més i més per buscar clients: fins a l’infern.
Verdaguer, a més de nom de carrer, religiós, màster en barretines i llacets, poeta i guanyador de tot això dels jocs garden center, també feia domicilis: exorcismes. Això sí que és serio. De 1890 a 1892 et treia els dimonis de dins de casa. Anem al carrer Mirallers, 7, 4t. Barri de la Ribera de Barcelona. Casa de l’Oració. Els exorcismes eren a una sala guarnida. Els malalts es posaven a banda i banda de l’altar. Tam-tam… pujaven els dimonis com si enfilessin escales que no acabaven mai. Tam-tam. Treien el cap. Els cossos tremolaven. Tot es movia. Arribava el banyeta! Es posava a ballar un rock. Els malalts també: menjaven bocins de vidres, agulles, cridaven, parlaven…. El rock espasmòdic el va inventar ell. Elvis Verdaguer. Després, quan arribava a casa, ho apuntava tot com ésser endimoniat. Increïble. Al·lucinant. Sense paraules: ell les posava. Mira que he conegut diables… Però dels talls de veu de possessió maligna recollits pel poeta el meu preferit és aquest. Apareix Satanàs. Verdaguer exclama: “Anau a l’infern”. El diable respon exaltat: “Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern; tots som a la terra. L’infern està per llogar: sempre hi enviem estadants”. Clap, clap... Amén.
Catalunya és la història d’un exorcisme insatisfet. Coitus interruptus. No acabem de treure mai el que portem dins. Ni el dimoni, ni la llengua. Una llengua muda i tartamuda. Que passa de majoritària a minoritària. De pròpia a impròpia. De natural a artificial. De real a irreal. De bella a bèstia. De sexual a asexuada. Dels Pirineus a l’infern... a domicili.
