De veres, no sé què firam

Els de la tardor són mesos de fires als pobles. Les fires són un gran mostrador en el qual es veu de manera molt clara allò que és un municipi, una comarca, una societat. Mostradors, com ho són els mercats setmanals dels pobles. “Què has firat?”, record que em demanaven de nina cada vegada que amb els meus pares trobàvem un conegut pels carrers estibats, estibadíssims, de Llucmajor el dia de la darrera fira. “Què heu firat?”, demanaves tu també, als amics que topaves. Firar una cosa o l’altra et definia. Però sobretot, i on volia anar jo ara, és que el que es venia a les fires, com el que es ven als mercats, defineix el poble. Hi insistesc perquè, d’un temps ençà, i no tenc cap desig de fer-me l’antiga, ja no sé què firam. La majoria de fires i mercats a Mallorca reflecteixen que som una societat envaïda de productes de la Xina o de la Cotxinxina, però en tot cas de productes que sorgeixen de la vulneració sistemàtica dels drets humans. A més, pertot o gairebé pertot es ven el mateix. I als ajuntaments, en general, no sembla que els preocupi gens que la gent gairebé no tengui oportunitats de comprar res que sigui fruit d’una justícia social. El mateix passa amb el menjar. Em posa malalta que, a molts de pobles, es lloguin o es cedeixin els espais a firaires que fregeixen patates dins un oli negre perquè fa sis mesos que bull, als que torren hamburgueses i salsitxes que posen el colesterol per l’estratosfera o als que venen xuxes que s’exhibeixen sense cap mena de protecció. És això el que volen que sigui i que s’avesi a fer la gent? De veres que aquest és el camí que volem seguir? Dit això, un aplaudiment per a tots aquells pobles que promouen altres fires, com la Dolça d’Esporles, la de les herbes a Selva, la de la llampuga i, entre d’altres, la de la figa, més autèntiques, més nostres, més sanes.