La vergonya del 0,7%
La responsabilitat dels països va més enllà de les seves fronteres. No en el sentit imperial de Putin, esclar. Ni des del cinisme de les relacions internacionals concebudes només com un joc d’interessos sense ideologia, sinó exactament al contrari: hi ha valors que haurien de comptar. Començant pel valor del diàleg, que en termes geopolítics se’n diu multilateralisme, això que Trump va voler carregar-se i que Putin ha fulminat.
La Unió Europea es va construir damunt d’interessos econòmics, sí, però també a partir de la voluntat de mantenir la pau i d’enfortir la democràcia liberal. Si la vergonya de la Primera Guerra Mundial havia fet néixer l’ONU, la Segona Guerra Mundial va donar pas a la fi del colonialisme i l’inici d’una política de cooperació i reparació històrica amb els països explotats, un camí que sempre ha quedat a mitges.
Des del gest de Merkel amb els refugiats sirians el 2015, l’autoritat moral europea ha anat quedant seriosament tocada a causa del tancament de fronteres i del paral·lel auge de la ultradreta. En temps de crisi, és fàcil fer triomfar lemes com “Primer els de casa” o allò tan poc subtil de “La solidaritat ben entesa comença per un mateix”.
És paradoxal com la globalització informativa (avui podem saber amb un clic què passa a l’altra punta del món) ha acabat anestesiant la capacitat de sorpresa. Davant de tants desastres ambientals, polítics i socials recurrents, les audiències s’immunitzen. Hi ha una mena de tancament mental, de no voler saber. La gent s’està refugiant en la ficció de les sèries, en la indiferència i el fatalisme global: el món no té remei. No hi ajuden gens, tampoc, els espectacles de proximitat de la política nostrada. La desconnexió acaba portant al triomf del populisme, al miratge de les solucions fàcils: la culpa la tenen els de fora, tots els polítics són una merda, la solidaritat és bonisme... Però no estem parlant de solidaritat, sinó de justícia global.
Què se n’ha fet de la mala consciència occidental de la postguerra, quan la socialdemocràcia i la democràcia cristiana dominaven l’escena política? És veritat que hi havia el papus del comunisme soviètic i la Guerra Freda. En tot cas, el combat d’idees era viu i mostrava el neguit per canviar el món, per salvar-lo del perill nuclear. Què va ser, si no, el Maig del 68? Quatre anys després d’aquella sacsejada estudiantil, el 1972 l’ONU aprovava una resolució consistent a recomanar als estats rics que atorguessin un 0,7% dels seus pressupostos generals a ajuda als països més necessitats, dels quals eufemísticament es deia que estaven “en vies de desenvolupament”. Unes vies inacabables. Ara fa mig segle d’aquella recomanació tan olímpicament ignorada: la revolució neoliberal dels 80 de Thatcher i Reagan va anar girant la truita.
A Catalunya i Espanya, en plena Transició, aquella reivindicació va tenir ressò ciutadà. Eren temps de canvi, d’esperança. De fam de justícia. El 1981 Justícia i Pau va engegar la campanya del 0,7%, que va anar tenint continuïtat. El 1994 hi va haver una emblemàtica acampada a la Diagonal de Barcelona, entre el Palau de Pedralbes i la plaça Francesc Macià, amb més de 1.000 tendes. Ara la Fede.cat, que agrupa 133 ONG i organitzacions d’acció solidària, recorda que 50 anys després l’objectiu del 0,7% no s’ha aconseguit. La globalització ha avançat molt, vestim roba i portem a la butxaca mòbils que no s’haurien fabricat sense l’esforç de persones que viuen en condicions precàries en zones del món deprimides. Sovint, el discurs contra la immigració –a part d’obviar l’assistència humanitària més elemental– se sustenta en la idea que el que cal és ajudar-los en origen. Però els ajuts són ridículs. A Catalunya el 2010 es va arribar al 0,45%, xifra que ja no s’ha superat. Ara estem al 0,2%. És un compromís pendent. Una vergonya.
