A la dècada del 1980, la monarquia britànica va gaudir d'uns índexs de popularitat que semblaven assegurar la viabilitat de la institució a molt llarg termini. La clau de l'èxit reposava sobretot en la figura de Diana de Gal·les que, juntament amb el papa Joan Pau II, va ser la persona que va acaparar més espai mediàtic el darrer quart del segle XX. A mitjans de la dècada del 1990, en canvi, arran de la tumultuosa separació de Lady Di i el príncep Carles, la popularitat de la Corona britànica va davallar fins a extrems mai vistos. Resulta interessant constatar que el clímax d'aquella popularitat i la seva crisi més profunda poden ser explicats a partir del mateix concepte: el de visibilitat mediàtica. El diari The Sun i altres subproductes periodístics per l'estil van ser els responsables d'acabar generant corrents d'opinió antagònics referits a una mateixa institució. Val a dir, ni que sigui en forma d'apunt, que això ja ho havia predit l'agudíssim Walter Lippmann ni més ni menys que l’any 1922 a Public Opinion.
L'any 2007, el suïcidi d’Erika Ortiz, germana petita de la llavors princesa d'Astúries, situà la monarquia espanyola davant d'un veritable test sobre la seva capacitat de modular la visibilitat mediàtica. Indirectament, tot i que també clarament, l'episodi va aportar indicis interessants sobre el vigor, o bé sobre la pèrdua d'influència, de la institució. Fa disset anys hi hagué una actitud generalitzada de precaució –que no vol dir el mateix que respecte– cap a qualsevol tema relacionat ni que fos vagament amb la família reial espanyola (cal recordar que Erika Ortiz ni tan sols hi pertanyia). Aquesta família és parodiada des de fa molts anys al Polònia i també a altres espais humorístics. Alguns gags són, per dir-ho en un llenguatge popular, fortets. No crec, però, que fins fa poc generessin cap malestar en la Corona. Fa uns anys, el veritable malestar mediàtic, el de debò, va sorgir, per exemple, quan es va relacionar el rei amb les prestidigitacions financeres de Diego Prado y Colón de Carvajal. Algú en va sentir a parlar més, de tot allò? Aquell sí que era un autèntic test de visibilitat, i sembla obvi que llavors fou superat amb escreix.
L'any 1975, la primera actuació veritablement política del príncep Joan Carles –Franco estava agonitzant– fou tan desastrosa que les seves conseqüències encara s'arrosseguen ara. Joan Carles sabia que un enfrontament obert amb la Marxa Verda de Hassan II hauria generat una situació que complicava moltíssim les seves aspiracions al tron d'Espanya. En comptes de descolonitzar el territori, se'l va vendre a canvi de dues coses: la complicitat de Hassan II en allò que més endavant s'acabaria anomenant la Transició, i la fi de les reivindicacions marroquines sobre Ceuta i Melilla. I així va ser (al cap de molts anys, per cert, el govern de Pedro Sánchez ha acabat rematant la venda d'una manera igualment ignominiosa). La casa reial espanyola sempre ha mostrat el seu poder a còpia de tenir sota control el complex joc visibilitat/invisibilitat, i el cas del Sàhara Occidental resulta paradigmàtic. Quan ho creu oportú, la institució es fa invisible, mentre que quan vol esdevé omnipresent (vida militar de la princesa Elionor, etc.). Aquest contrast és la base mística de la monarquia: ara els veus i ara no els veus, com passa amb les aparicions sobrenaturals. En moments com els actuals –els enregistraments de Joan Carles I i Bárbara Rey parlant del 23-F, etc.–, al rei Felip VI no el veus. No cal ni que s'amagui: simplement no el veus.
Fins no fa gaire, els convidats dels programes de televisió reunien qualitats que els diferenciaven de la resta dels mortals: eren experts en alguna cosa o havien viscut una experiència digna de ser narrada. Els reality shows van capgirar la situació perquè deixaven fora de joc la immensa majoria dels espectadors. En realitat, els participants destaquen en alguna cosa: són experts en ells mateixos, i en conseqüència s'expressen amb la seguretat amb què un físic atòmic explica el funcionament d'un reactor nuclear. A Joan Carles I li han escrit ara unes memòries que el situen més a prop d'aquests jocs vulgars, plebeus, que no pas de la lluentor monàrquica. En les circumstàncies actuals, ja no pot jugar a modular la seva visibilitat amb tanta facilitat. Això afecta tota la família reial, Felip VI inclòs, i és el veritable punt feble de la institució. El gran Salvador Dalí va definir la monarquia com "una metafísica de l'ADN", però aquí hem ensopegat amb coses sòrdidament, decebedorament mundanes. No és una crisi política, doncs, sinó mística.
