Veritat i mentida en política
Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles.
És clar que entre veritat i mentida, en l’exercici del poder, hi ha un altre espai controvertit que és el del secret. Elias Canetti, a Massa i poder (1960), escrivia que “el secret és la medul·la del poder”. I Norberto Bobbio (vegeu Democrazia e segreto, Einaudi, 1988) ha tractat a fons la relació entre secret, poder i democràcia. El debat sobre la necessitat que la representació democràtica s’exerceixi amb un poder transparent o la conveniència de recórrer ocasionalment al secret per tal de defensar la pròpia democràcia, és antic.
No es tracta, doncs, d’aproximar-nos a la qüestió de la credibilitat de la política amb un esquema dual i simplista. La principal virtut del polític és la de la prudència, i aquesta demana silencis, discreció, astúcia. Res a dir. Però la prudència apunta al contrari de l’actual política de poderosos equips de comunicació i de declaracions permanents. El secret és molt diferent de la mentida. I en cap cas no és la prudència la que explica la desconfiança actual, sinó la manca de veritat.
Un dels darrers exemples de com la mentida alimenta la desconfiança en el pla internacional és el de la retirada de Joe Biden de la cursa electoral nord-americana. Bary Weiss, en un article recent a The Free Press (23 de juliol) ho titula d’aquesta manera: “Per què tenim una crisi de confiança? Perquè els experts segueixen mentint. Joe Biden només n’és l’últim exemple”. Al seu entorn, tothom sabia quina era la realitat, i tothom mentia. Al final, la mentida sobre el seu estat de salut no s’ha pogut sostenir més temps. Però el mal ja està fet. I si el candidat Donald Trump és conegut per la seva mentida fàcil, ara els demòcrates s’han situat al mateix nivell.
Però no cal anar tan lluny per trobar-ne exemples, els tenim ben a prop. Escoltar les raons del portaveu dels Comuns en defensa d’un govern presidit per Salvador Illa, fan enrojolar. Els mateixos que van fer caure el Govern d’ERC per haver acceptat les condicions del PSC per aprovar els pressupostos, ara s’obliden del Hard Rock, de l’ampliació de l’aeroport o de la B-40 fins a Granollers del programa d’Illa. Potser sí que entrar en el govern els permetrà respirar quatre anys més, però déu nos en guard d’una repetició electoral si els seus electors s’adonen de l’engany.
És el mateix efecte que pot arribar a produir la lamentable història dels cartells d’ERC, dits de falsa bandera, contra els germans Maragall. El recurs a la mentida –en aquest cas, a més, miserable–, va ser imaginada per produir conseqüències electorals contràries a les que els cartells suggerien. És a dir, es mentia amb mentides, en un càlcul veritablement recargolat i pervers. I això liderat per algú a qui s’havia posat al govern per responsabilitzar-lo de la comunicació en la perspectiva del que era un avançament electoral, qui sap si ja previst. Només el mutisme dels adversaris polítics d’ERC en l’expectativa de possibles pactes de govern, n’ha reduït l’impacte.
I ara, tenim la suposada informació sobre les negociacions per fer govern. És obvi que, en general, es tracta d’intoxicació bé sigui per forçar uns acords determinats, bé per preparar-ne l’acceptació posterior. Recordem el cas d’aquella primera reunió del després president Josep Tarradellas a Madrid amb Adolfo Suárez que, havent estat infructuosa, en va sortir afirmant el contrari, com a estratègia de pressió. Un cas, però, que hauríem de situar més en la lògica del líder prudent que no pas del mentider. Una prudència que és el que ara trobem tant a faltar.
A la política li falta prudència, i veritat. Sobretot ara que viu assetjada per unes lògiques comunicatives que desvelen, exageren i, si cal, inventen ràpidament mentides abans que els qui les han dit hagin plegat. Com de diferent hauria anat, amb xarxes socials, el cop d'estat del 23-F, del qual encara falten dades? I què hauria passat amb el terrorisme d’estat dels GAL, en què el senyor X es va escapar d’assumir responsabilitats?
En política caldria canviar el títol del llibre de Montserrat Roig, “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida” per aquest altre: “Digues la veritat, si vols que t’estimi”.
