Veritats absolutes i mentides relatives
Us recomano la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep i Hugh Grant, de l’any 2016, titulada Florence i que podeu trobar a la plataforma d’Amazon Prime Video.
És d’aquelles tragicomèdies que et fan pensar. La història és real. Una soprano de finals de segle passat, Florence Foster Jenkins, que desafinava, i bastant. Però que es considerava a si mateixa una diva, un geni del bel canto. Com que tenia molts diners, va poder actuar i comprar tant mestres com músics, crítics i sales d’òpera per poder actuar. Bona part de la seva fortuna, dedicada a triomfar sense prou talent ni capacitats. Això sí, amb un amor profund per la música. Va enregistrar alguns discos que podeu escoltar a Spotify.
La pel·lícula ens mostra com una persona pot arribar a creure’s les seves pròpies mentides, com el conte d’Andersen de l’emperador que va despullat pels carrers i només un nen s’atreveix a dir la veritat.
La comèdia està servida: veure algú desafinant sense adonar-se’n o sense voler adonar-se’n i tothom rient del ridícul que fa, al qual és aliè. La tragèdia també està servida en el mateix plat: la llàstima que ens fa veure com la gent es mofa d’una pobra dona que l’únic que vol és poder cantar. Un dels dubtes que et queda és si realment la soprano era conscient que la gent s’enreia d’ella però tant li era si això li permetia fer el que li agradava, que era cantar.
I aquí entra la reflexió que vull compartir: ¿fins a quin punt, a la vida, han de manar les reaccions i opinions dels altres i fins a quin punt un ha de ser capaç de mantenir-se al marge d’aquells que menyspreen la nostra feina, especialment quan es tracta d’art?
Penso que el més difícil a la vida és ser capaç d’això segon. Poder passar completament del que diguin els altres. Quan vaig escriure el meu primer llibre, el meu coautor, un nord-americà que portava més de quaranta llibres escrits, em va dir: “Per cert, no llegeixis una sola crítica o acabaràs escrivint el que volen els altres i sense saber qui ets tu com a escriptor”.
¿Això vol dir creure’s les seves pròpies mentides?
No. Vol dir assumir que, ja que en art no hi ha veritats absolutes, val més continuar creant i gaudir de la feina que no pas patir per mentides relatives.
