Vers una democràcia econòmica (1962)

De Jaume Carner (Barcelona, 1925-1992) a Qüestions de Vida Cristiana (n.1-1962). Fa cent anys del naixement d’aquest financer i empresari vinculat al Cercle d’Economia i a la Societat Catalana d’Economia, filial de l’IEC. El president Mitterrand el va condecorar per fer una donació a la Sorbonne. Era net de Jaume Carner Romeu, ministre republicà que va implantar l’impost que gravava signes externs de riquesa i no pas salaris.

La democràcia econòmica, és necessari reconèixer-ho, constitueix un ideal que no serà mai totalment assolit, però comprèn el que hi ha de millor en l’esperança humana en aquest terreny. Dues preocupacions la justifiquen: situar l’economia al servei de l’home a fi d’ésser ordenada segons una satisfacció jerarquitzada de necessitats, i elaborar estructures que permetin a l’home ser el responsable del seu propi destí. Així com la democràcia política exigeix el govern del poble, per al poble i per mitjà del poble i rebutja tota oligarquia de raça, religió, classe o partit, així la democràcia econòmica exigeix el bé comú i estructures adequades al mateix. L’economia moderna tendeix a la racionalització. La democràcia moderna hi afegeix un factor que sense ella és possible que hi manqui: una ànima, és a dir, un ordre de valors. L’economia moderna sofreix la temptació de la tecnocràcia. El bé comú tendeix a esdevenir jurisdicció exclusiva d’un petit nombre d’experts, de tècnics. La democràcia econòmica, per evitar aquest perill, proposa distingir entre les finalitats generals de l’economia i el condicionament tècnic llur. L’economia moderna realitza una concentració de poders econòmics que promouen la concentració de poders polítics. La democràcia econòmica consagra la primacia de la política sobre l’economia i exigeix que la política defensi els interessos autèntics del poble. [...] Per assolir el nivell de vida que els pobles consideren llur ideal demanen a l’Estat els mitjans i ofereixen la renúncia de llibertats a tot preu. Són fets que tenen precedents. Pensem en el marxisme i l’existencialisme com a manifestacions ideològiques d’aquest estat de coses. Finalment, els descobriments científics i tècnics han transformat la fisonomia de la societat. La democràcia a Europa està en cert sentit sobrepassada per la capacitat d’abstenció del ciutadà-mig alimentat per una filosofia liberal. En un principi es considera l’estat com una abstracció i es concedeix a l’individu respecte de l’estat una certa prioritat, després, tot i conservant l’abstracció, es col·loca l’individu al servei de l’Estat. [...] La torre de marfil dels intel·lectuals avui roman desocupada, puix que han descendit a la plaça pública, però com a crítics, evitant un engatjament clar i definit. Una altra feblesa estructural de la democràcia és el seu caràcter reivindicatiu. L’esperit revolucionari ha desaparegut sens dubte fa llarg temps, puix que és incompatible amb una societat de consumidors. [...] Els moviments polítics es troben depassats pels esdeveniments. Llur base ideològica ha desaparegut pel fet que les circumstàncies socials han evolucionat. Avui potser és absurd parlar de capitalisme o de socialisme, puix tothom comprèn que ens orientem vers una organització de la societat diferent i de la qual no en coneixem ni els contorns. [...] Ahir les ideologies es basaven en la justícia social i en el progrés humà. Demà potser ho faran en la tècnica i les seves relacions amb l’home. [...]