Vers la sostenibilitat pel decreixement turístic

Aquests dies superam el rècord de presència de persones a les Illes Balears. L’any 2015, vàrem arribar a ser 2.010.520 de persones el 10 d’agost. Mai abans no havíem superat els 2 milions i enguany anam camí d’augmentar la xifra al menys en un 11,2%, segons les dades provisionals del primer semestre. Som illes de rècord al món en nombre de places hoteleres i de turistes per habitant i per km2, a nivell d’algunes poques illes de la mar Egea, Canàries, Polinèsia, Cap Verd, Hawaii i les Antilles. Els turistes són per tot arreu. Saturen els espais comuns: carreteres, platges, places, monuments, hospitals... Encareixen l’accés als recursos més bàsics, com és l’habitatge, per la seva rendibilitat financera i pel seu lloguer turístic, legal o il·legal. El consum de recursos és insostenible, com es demostra amb el càlcul de la petjada ecològica del turisme a les Illes Balears, que ja és 3,7 vegades superior a la biocapacitat del territori balear (amb un dèficit ecològic total 6 vegades superior a la seva extensió real), segons la recerca d’Ivan Murray.

La percepció social de superació dels límits és de cada dia més compartida per la població i pels mateixos turistes, que manifesten la seva insatisfacció. Superam els límits ambientals i socials per la saturació i per la distribució desigual de la riquesa. La tendència, que fonamenta el sistema capitalista i rep el suport de les administracions públiques, és afavorir els propietaris del capital (grans hotelers, inversors, especuladors... que no creen riquesa, sinó que se n’apropien), amb l’explotació dels treballadors que els empeny fins al llindar de la pobresa i a l’endeutament.

Han estat la insularitat, l’estacionalitat i el consens social en defensa del territori i el benestar col·lectiu les que ens han protegit i diferenciat com a destinació turística. Però això mateix també fa que les inversions financeres augmentin la rendibilitat, com també passa a Barcelona arran dels moviments socials de resistència a l’homogeneïtzació, que fan créixer el capital col·lectiu simbòlic del territori. Aquests ‘condicionants’ són en realitat valors que cal preservar: no ens escauen les campanyes de desestacionalització, la insularitat és un avantatge socioambiental que permet recobrar un cert equilibri amb el repòs i la consciència social favorable a la limitació del creixement és la solució i no el problema.

En aquestes circumstàncies, l’empresariat del sector turístic no només demana més infraestructures, per eixamplar els “colls d’ampolla” que frenen el creixement: els ports i aeroports, la dessalació d’aigua, les autopistes i carreters o, fins i tot, les platges. També demanen ‘desestacionalitzar’, per allargar la temporada sense rebaixar, però, el pic estival. I és que la voracitat i la cobdícia no en tenen mai prou. Per això, l’activitat humana supera els límits ambientals, la qual cosa provoca, per exemple, el canvi climàtic, i malmena el benestar col·lectiu, com es palesa pels desplaçats de guerres pels recursos naturals i el col·lapse socioambiental, que perden la vida per entrar a Europa.

Quan aquesta situació extrema fa aparèixer senyals de ‘turismofòbia’, (com ara amb pintades a Palma), les autoritats polítiques reaccionen demanant hospitalitat amb el turista, paciència i que valorem que els beneficis que generen compensen els inconvenients que causen. Aquest és el missatge de la campanya ‘Benvingut Turisme Sostenible’ que ha engegat el Govern Armengol, coincidint amb el pic de la pressió demogràfica. Però aquesta no és la resposta que esperàvem dels responsables de la política turística. Les ‘moratòries turístiques i urbanístiques’ tenen un llarg recorregut a les Illes Balears. Nogensmenys, no han estat prou efectives per contenir el creixement, per la qual cosa cal aprofundir amb noves mesures més efectives.

Com que vivim en unes illes de rècord, ja hem estat pioners en l’aplicació de mesures d’ordenació i fiscalitat territorial i turística: desclassificació de sòls urbanitzables, números clausus de places hoteleres, ecotaxa, protecció d’espais naturals, etc. Però ara ens cal superar-nos i ser més creatius i agosarats. Això ens fa pensar que per millorar la sostenibilitat cal decréixer turísticament. De cada dia més acadèmics aportam arguments a favor d’aquesta opció. Abandonar l’objectiu de créixer per rebaixar la nostra càrrega ambiental i millorar la justícia social és revolucionari i anticapitalista. Just es tracta d’una decisió política. Seria el més assenyat, rebel al cansament i valent per fer front a la catàstrofe socioambiental que ens amenaça.

Tal vegada, pensar que siguem capaços de comportar-nos amb seny sigui utòpic. Però val més tenir il·lusions que fer-se la il·lusió de continuar creixent, sense fer cas de les alarmes.