La veu del silenci

“No entenc què hi vas a fer”, em diu ell sense jutjar-me, amb una curiositat genuïna de les que no molesten.  Miro per la finestra. “Tal vegada per això mateix, mon pare, perquè tu no ho entens”. I tots dos assentim en un còmode acord silenciós. Seguim el GPS avançant camions, descapotables i famílies que van de vacances en una conversa dolça quan, de sobte, ens adonam que hem arribat. Vostè és aquí. 

Davant nostre s’alça una casa senyorial impressionant datada de principis del segle passat i vorejada d’extensos jardins, arbres fruiters, escultures, fonts i balconades. Corre un airet d’estiu inusual i el silenci és majestuós. Tot plegat fa pensar en una estada força agradable. Mon pare m’abraça fort, com qui s’acomiada d’un filla que se’n va al front. “Fes el que puguis”, em diu proper i divertit, i tot d’una desapareix entre els plataners en el silenci d’un cotxe elèctric. Al girar-me, descobreixo sota el porxo les cares de les vuit persones amb qui passaré aquella setmana de silenci, consciència i meditació. Uns rostres que, per cert, no tornaré a mirar fins al final d’aquest viatge interior. 

El primer gest, quan una s’endinsa en un retir d’aquest tipus, és desfer-se de la principal font de renou quotidià: el mòbil. Una dona de mirada blau cel i bellesa narcòtica m’atansa un sobre amb el número 2 i em demana que hi depositi el meu telèfon apagat. Segueixo les ordres amb delicadesa. De sobte, m’adono de tots els pendents: no he anul·lat una cita, no he respost un missatge important, no recordo el número PIN per encendre’l de nou... quant feia que no apagava el mòbil?

Amb més o menys fortuna intento no encallar-me en qüestions ara irresolubles i començo a familiaritzar-me amb el que serà, des d’aquell moment, el meu zafu (coixí negre farcit d’espelta) per a la pràctica del zazen (meditació zen en silenci asseguts mirant a la paret). La sala de meditació té sostres altíssims i boniques vidrieres de colors amb una gran catifa de jute suau que cobreix tot el terra. Allà, la cera de l’espelma crema al ritme de les respiracions i l’aroma es fon en un temps cada vegada menys perceptible. 

Són moltes les hores que passem allà dins, amb llum tènue, escoltant la brisa suau de l’exterior. Dins la sala el silenci batega en un intent de tots de mantenir la concentració en la respiració, d’apagar els renous interns, de no aferrar-nos als pensaments intrusius i al bucle mental. Passat i futur lluiten per ser evocats mentre el present individual comença a dibuixar-se en un propòsit col·lectiu: meditar, callar, estar, observar. 

A poc a poc aquest silenci meditatiu em permet estar aquí amb el que hi ha, sense voler transformar-ho, acollint la incomoditat de la postura i els pensaments i emocions que es generen. Fomentar aquesta mirada d’acceptació interna és, per mi, un dels grans motors del benestar personal. En un món ple d’estímuls, on aparentment hem d’aconseguir l’èxit i l’alegria constant, acollir el malestar és el que ens pot fer més feliços.

Però meditar té altres beneficis terapèutics amb els quals vaig connectant. A mesura que passen els dies, el discurs intern es va dissolent, com un poal d’arena fina del  Trenc que llenega entre les mans. Intent recordar aquell missatge pendent però soc incapaç d’accedir a aquesta memòria ordinària que tan sovint m’atabala amb possibles perills, defectes, tasques i cagades vàries. 

La ment vol protegir-te i estalviar-te dolor i per això està tot el dia amb l’alarma posada i el xiuxiueig constant sense adonar-se que, justament, és això el que et provoca patiment. Deixar de cercar respostes i solucions permet, a vegades, trobar-les. 

Estar en silenci i meditar és adonar-te del que hi ha al teu interior profund i deixar que aflorin emocions sense combatre-les ni voler modificar-les. Sentir allò que sents sense amputar ni retenir ni fer res per sentir una cosa diferent, per justificar-nos o resoldre-ho pot parèixer un gest petit (i estrany), però en realitat és grandiós. Reduir la reacció a l’emoció ens fa lliures.

Meditar és també escoltar la veu interna, aquella exigent i crítica, sense jutjar-la. No jutjar-te perquè t’estàs jutjant és un bon primer pas cap, observar la ferida i bressolar la nina interior generant paciència i suavitat interior, autocompassió, amor, tendresa i comprensió. 

En una d’aquestes pràctiques, després d’hores de rutina, disciplina i aïllament, recordo les paraules de mon pare: “No entenc què hi vas a fer”. Sé que molta gent del meu entorn sentia estranyesa i recel per aquest retir, sorpresos o incrèduls que algú com jo, o com ells, pogués callar durant més de deu minuts. 

Meditar és autocura, aturar obligacions, relacions, estímuls. No fer res. No voler res. Només escoltar. Ser. Amollar. Acceptar. I això és el que he vengut a fer. Meditar és, també, deixar-me en pau.