Fem veure que durarà
Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu, sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en realitat.
Som a les vigílies de Sant Jordi i, aquest any, no parlaré de llibres. Ni de llistes de més venuts, ni dels exemplars que es regalen i mai no llegirà ningú, ni tan sols del cartell de l’Ajuntament de Barcelona per promocionar la festa, amb la clamorosa absència de la senyera, que sempre havia estat un element imprescindible i dominant a la diada del patró.
Som a les vigílies de Sant Jordi i, aquesta vegada, no parlaré de llibres sinó de roses. He llegit, amb una gran tristesa, que aquest 2024 Catalunya tindrà només un sol productor de roses per Sant Jordi. Es tracta de Flors Pons, de Santa Susanna, al Maresme, que no descarta anar minvant la seva ja escassa producció els anys vinents.
Flors Bertran Mas, de Teià, el productor que va plegar l’any passat després de quatre generacions de roses catalanes, comprarà aquest any roses d’importació pel 23 d’abril.
El canvi climàtic, les plagues, la prohibició d’alguns productes per combatre-les, els costos de producció i, finalment, la sequera són alguns dels elements que han fet capitular els productors de roses els últims anys. A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis milions de roses.
Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.
No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot per internet a l’altra punta de món. Sé que és una transformació imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac.
Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres sense saber ni d’on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà. Conversarem amb els lectors i amb els escriptors. Mirarem amb estupefacció les cues per poder-se fer una foto amb un/a influencer que, segons sembla, ha publicat un llibre. Riurem i ens deixarem endur per l’alegria d’una diada que parteix d’una idea lluminosa i ens esforçarem per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La primavera se’n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses; / fem veure que durarà.
Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.
