Vi de dones
M’arriba un correu amb un cartell de color rosa i abans que pugui llegir-lo ja sé de què va. És un altre tast de vi “de dones”.
Les dones que surten en aquest cartell, com les del cartell de la setmana passada, també rosa –era una trobada de “dones vinícoles”, com les del cartell del mes passat, rosat, “Dones i vi”–, són dones que admiro. Durant molt de temps, esclar, les úniques persones que prescrivien vi eren els homes, i els que podien dir, en públic, que bevien eren els homes. En qualsevol cas, i com molt bé explica l’Albert Costa, enòleg de Vall Llach, quan els homes van anar a treballar a les fàbriques i van abandonar el camp, les que van cuidar les vinyes van ser les dones. I els devem molt.
Però no cal fer un “tast de dones”, perquè és condescendent. Que potser si el vi que fan no ens agrada tindrem més pietat? Que ens el cobraran més barat? Que tindran menys auditories? El vi bo és el vi bo i, com en qualsevol mena d’art, el que importa és l’obra. Jo em bec una carinyena de la Sílvia Puig, el Cal Ganso de la Irene Alemany, la Venus de les Pells de la Sara Pérez, el Planetes de l’Esther Nin, el Tondonia de la María José López de Heredia, un Joana, de la Pilar Just, que a més a més és presidenta de la DO Montsant, un cava de la Laia Esmel, un de la Gemma Torelló... No és perquè siguin dones. També em bec els vins de l’Albert Costa, del Joan Asens, del Ton Mata, del Laurent Corrió (que els fa amb la Irene Alemany), del Ricard Rofes... En qüestions d’art (cuina, vi, llibres, cine, moda, còmics...) no estic per orgues. Consumeixo el que m’agrada. Sempre recordo quan la Carme Ruscalleda va renunciar al títol de Millor Xef Femenina del Món que li va donar 50 Best. Ella es preguntava si hi ha una “lliga de segona” per a les dones cuineres. El que toca, per lògica, és fer una trobada de “millors elaboradors de vi”, on, naturalment, hi hagi homes i dones.
