La via dels títols propis
El professor Daniel Crespo, rector de la UPC, ha tingut la gentilesa de comentar a l’ARA un article que jo hi havia publicat sobre la necessitat d’augmentar les places per a alumnes de titulacions STEM. Mentre que coincidim en molts dels nostres diagnòstics, el rector discrepa de la meva proposta de crear places finançades a partir de préstecs als alumnes. Fa notar la mala experiència dels EUA, on l’endeutament dels graduats ha esdevingut un problema social de primer ordre. Te raó d’alertar-nos d’aquest mal exemple i és per això que els EUA no haurien de ser el model. Ho hauria de ser Austràlia, pionera en introduir préstecs que es retornen en proporció a la renda. Implantar un sistema d’aquest tipus seria, a parer meu, un guany social clar, especialment per a titulacions STEM. Ens en calen molts més graduats però no podem oferir més places perquè la hisenda pública no s’ho pot permetre. Tots hi guanyaríem si les places es creessin: l’economia, que disposaria de més titulats STEM; els graduats, per als quals l’expectativa de retorns salarials augmentaria significativament, i les empreses, que haurien de gastar menys, per exemple, en agents que els atansin candidats. Potser fins i tot podria interessar a les empreses participar en programes de crèdits tous que facilitin la creació de places.
Sobre el terreny trampegem la situació perquè la pressió de la demanda incentiva l’oferta. A Barcelona hi ha una dotzena d’escoles sense les quals l’economia del 22@ no bategaria. Són escoles que, típicament, no emeten títols oficials, i que ofereixen cursos intensius, curts i amb una orientació molt pràctica. Les universitats no hi són gaire presents, en aquest ecosistema. ¿Potser perquè es tracta més de formació professional que universitària? Potser sí però, si fos el cas, la conclusió a extreure’n és que ens convé molt acabar amb la separació entre l’una i l’altra. Una notícia esperançadora en aquesta direcció és que la UPC hagi guanyat el concurs per gestionar el centre de formació professional de l’automoció a Martorell.
Penso, però, que una raó clau del retraïment universitari és que el procés de generació de titulacions està massa dominat pel concepte de titulació oficial, inductor de multitud de requisits i de passos administratius, i responsable d’una notable manca de flexibilitat i agilitat. Serà difícil que les necessitats STEM de l’economia es puguin vehicular amb la rapidesa necessària per aquesta via.
Hi ha una alternativa millor: la dels títols propis. La dificultat és que a hores d’ara aquesta via no gaudeix del mateix tractament o prestigi. Així, per exemple, si no es rep un ajut específic no es pot oferir un títol propi a preu públic. Un títol propi és vist -hi ha excepcions- com una sala d’espera a l’oficialitat. En el món europeu, en canvi, la credibilitat d’una titulació no es recolza tant en l’oficialitat com en l’acreditació de les agències.
Com que l’oficialitat no és gaire important per a les empreses, un avantatge de transitar amb més convicció per la via dels títols propis és que en podem oferir de ben adaptats a les seves necessitats i amb nombre de crèdits i durades variades. Fins i tot podríem acreditar el treball d’un any d’un alumne dintre d’un grau de quatre anys. En particular, no ens hauríem de permetre que hi hagi estudiants que han triat un grau STEM i que ho deixin sense cap reconeixement, potser perquè no han superat uns primers anys selectius que segurament no haurien d’existir.
La via de donar més centralitat als títols propis, complementats o no per processos d’acreditació després d’un període de funcionament, tindria un altre avantatge: és el que es necessita per a la formació contínua. Les universitats avui en fan molta però és perifèrica a la dedicació docent del professorat. Ara bé, les coses es mouen. La UE està posant un èmfasi creixent en el concepte de microcredencials per a la formació contínua. I dec a Jaume Blasco que m’hagi referit al capítol VIII del RD de setembre del 2021 sobre ensenyaments universitaris i assegurança de qualitat, on s’introdueix el concepte i se’l regula poc. Un suggeriment a les universitats: entreu amb decisió per aquesta porta que s’obre i innoveu en ofertes docents. Pot ser l’instrument àgil que necessitem. No espereu que es burocratitzi i s’alenteixi estructuralment la innovació formativa. Experimenteu, impulseu bones pràctiques i que quan arribi la regulació, si arriba, sigui sobre les bases que heu posat.
