Viatge a les Canàries, viatge al futur

La sensació de saturació es cura viatjant. Sembla un oxímoron, però és, en realitat, una revelació: el mecanisme de relativitzar l’autopercepció de viure en unes illes abarrotades, en posar-se en contacte amb territoris encara més col·lapsats. La transfiguració que pateix la cosmovisió d’un mallorquí quan viatja, per exemple, a les Canàries. Un territori capaç de commoure el foraster per l’espectacularitat del paisatge, però també d’estrènyer-li el cor per la irreversible destrossa de cada racó i de cada valor. 

La visió dels costers de La Orotava estibats d’urbanitzacions, la degradadíssima primera línia del Puerto de La Cruz, la hipertròfica superposició d’apartaments des de la línia de costa fins al darrer penya-segat, el caos circulatori de La Laguna, la banalització toponímica i comercial de tot Tenerife... el malson d’una terra xuclada fins a l’arrel de l’ànima. La nova immolació d’una illa malmenada i espoliada sense pietat, 500 anys després de l’extermini guanche.

Després de les mobilitzacions de la setmana passada, molts es demanen què és el que ha impulsat els canaris a sortir al carrer i dir basta d’una manera tan massiva i unitària. Què hi pot haver a les Canàries tan insuportable i que encara no hem percebut aquí? 

Per als que se senten estrets a Mallorca (252 h/km2), convé repassar les xifres de densitat de les molt més petites Tenerife (458 h/km2) i Gran Canària (545 h/km2) i imaginar-les rebent 16 milions de turistes anuals, xifra molt semblant a la nostra. I amb el malson afegit de la desestacionalització, que tant anhelam a Mallorca i que el #caosclimàtic està a punt de concedir-nos. 

A les Canàries pràcticament no hi ha temporada baixa. Per això ha funcionat com un perfecte laboratori de maduració turística. Han necessitat menys anys per completar més cicles turístics i ja són al capdamunt de la 'maduresa'. Observar-les és intuir el futur que ens espera: un clímax de saturació i degradació sense esperança. 

La mobilització canària neix precisament d’aquesta desesperança. De la desesperació dels sectors exclosos per la falsa prosperitat generada pel turisme. Les xifres socioeconòmiques són dramàtiques: pobresa, precarització, marginació... Amb uns nivells de desigualtat superiors als de les Balears i amb un complicadíssim accés a l’habitatge per a una gran part de la població. 

Fins fa poc, el debat sobre els límits del model turístic era poc present a les Canàries. Paradoxalment, i a pesar de la contundència de la resposta actual, la resistència ecologista havia estat històricament més lenta i més feble que a les Balears. Això va fer que el monoconreu turístic avançàs sense traves i que, encara ara, s’aprovin sense control, macroprojectes urbanístics, turístics i especulatius, atrets per una fiscalitat temptadora. 

La millor mostra de la pressió turística canària és la polèmica Ley de renovación y modernización turística (2013), d'acord amb la qual s’estan multant propietaris d’apartaments pel fet de voler-hi viure i negar-se a cedir-los a un operador turístic. Podria semblar una fantasia 'bolivariana' contra la propietat privada, però en realitat és la distopia d’un capitalisme extractiu i sense escrúpols. Gairebé feudal. 

La llei obliga a cedir la propietat a una única empresa explotadora i a ajustar-se a l’ús establert pel pla d’ordenació municipal, que sovint prioritza l’ús turístic per damunt del residencial. En resum, que el propietari no pot viure –o passar les vacances– a ca seva, sinó que és obligat a llogar-la a un macroexplotador. A part de seguir la via judicial, els afectats han promogut una ILP que el govern alenteix tant com pot. A tenir en compte per als que, per aquí, solen posar Coalición Canaria com a exemple de qualque cosa desitjable...

Mentrestant, a les Balears, i a pesar d’alguns indicadors més saludables –diversificació econòmica, ocupació, cohesió social...–, seguim la petja de l’avançada atlàntica. L’emergència habitacional ja no és una disfunció puntual –Formentera a l’agost–, sinó que s’ha estès de manera alarmant, fins al punt d’amenaçar la viabilitat del sistema per falta de mà d’obra.

L’amnistia urbanística en sòl rústic, la desregularització dels tràmits urbanístics, la supressió de la Comissió Balear de Medi Ambient, la constatació que el constant creixement econòmic no es tradueix en una millora de la renda i el benestar dels ciutadans... tot ens situa en el Canarian way of life.

Un altre símptoma és la severa crisi comercial: 5.000 comerços perduts en 15 anys (25,69%). Les empreses, però, han pujat un 4,8%. La crisi del comerç és específica, però, com sempre, part de la patronal proposa solucions extremadament originals: que venguin més turistes. 

Obliden que el turisme enriqueix els rics, però empobreix les persones. I els pobres tenen el mal costum de no comprar gaire.