Viatge al centre de la Terra
Abans que Copèrnic el segle XVI posés en dubte la teoria geocèntrica de Ptolemeu, fixa en el coneixement col·lectiu des del segle II, hi va haver un temps en què la imaginació humana i la filosofia eren els impulsors centrals de la ciència. Adoptat el mètode científic, basat en la prova d'hipòtesis racionals derivades de l'observació de la realitat, la societat ha anat acumulant el coneixement científic en forma de distints paradigmes que s'han anat reemplaçant qualitativament un amb l'altre.
Però passa a vegades que la imaginació, ara en forma d'històries plasmades en llibres o també de pel·lícules del gènere de la ciència-ficció, s'ha avançat a la ciència del moment. Se me n'ocorren alguns exemples, com ara l'home arribant a la Lluna, de Jules Verne (De la Terre à la Lune, 1865); o la seqüenciació genètica i la selecció de característiques fenotípiques per enginyeria genètica a la pel·lícula Gattaca (Andrew Niccol, 1997); l'ús del qual ara anomenem Metaverse, amb exemples com Tron (Steven Lisberger, 1982) o Surrogates (Jonathan Mostow, 2009), amb Bruce Willis com a protagonista; o el viatge al centre de la terra, imaginat per Jules Verne (Voyage au centre de la Terre, 1864) i la pel·lícula The Core (Jon Amiel, 2003), en la qual el nucli de la Terra para de girar, cosa que desencadena diversos cataclismes atmosfèrics i geològics i força una missió pseudobèl·lica cap al centre del planeta per tal de reactivar la rotació natural del nucli.
D'aquesta última se n'ha parlat durant aquesta setmana. L'equip d'investigadors de la Universitat de Beijing, amb Yi Yang i Xiadong Song al capdavant, acaba de publicar a la revista Nature Geoscience el seu estudi amb dades de distints fenòmens sísmics a la Terra entre els anys 1995 i 2021. En aquesta publicació, els científics conclouen que (aparentment) el nucli de la Terra [la part més interna del nostre planeta, composta per un magma líquid de distints tipus de metalls i un nucli intern de ferro sòlid] s'ha frenat. Això no vol dir que s'hagi detingut del tot durant els passats anys (o sí), sinó que possiblement ha disminuït la seva velocitat de rotació en comparació amb les capes més externes del planeta. Fins ara es creia que el nucli intern rotava una mica més ràpid en comparació amb la resta del planeta, i guanyava menys d'un grau de rotació a l'any respecte de la superfície terrestre.
L'anàlisi d'aquestes dades de fenòmens sísmics als llargs dels anys han vessat distints models per tal d'explicar les lectures erràtiques de les ones sísmiques i les diferències entre les dades recollides en distintes dècades del segle passat i present. El model proposat per Yang i Song apunta a una rotació actual del nucli intern més lenta i de sentit contrari a la resta del planeta, segurament deguda a canvis en les forces magnètiques i gravitacionals (encara no del tot conegudes) que controlen aquestes rotacions, i com a part d'un cicle de canvis en la rotació nuclear que succeiria cada setanta anys.
Segurament, per culpa de la talla abissal del nucli terrestre (7.000 km de diàmetre, dels quals 2.600 km corresponen al nucli intern) i a tots aquests canvis en les forces gravitacionals i magnètiques dominants, potser mai tindrem certesa del que passa al bell mig del nostre planeta. Però supòs que sempre podem agafar un llibre i viatjar al centre de la Terra. Potser hi trobaríem mars de corrents, i vents i tempestes, com els que va imaginar Verne.
