El viatge de final de curs

A finals de l’ESO se sol fer un viatge de final de curs. Jo vaig anar a un institut mancomunat, a Santa Eulàlia de Ronçana, on cada any aquest viatge era una “descoberta dels Països Catalans”. Els alumnes (de FP i BUP, llavors) es barrejaven segons l’afinitat. Hi havia qui anava a la platja, hi havia qui anava en bicicleta i hi havia qui anava a la muntanya. Jo era d’aquestes últimes. Un any vam anar a fer una ruta a peu pel Capcir i el Conflent. Els companys d’aquells viatges i el profe que venia amb nosaltres vam fer-nos tan amics...

Potser a algú aquest viatge li semblarà “poc apassionant” i massa xirucaire. A mi, llavors, també m’hauria fet moltíssima il·lusió anar a Roma, que és el destí que se sol triar ara. No havia pujat mai a un avió, llavors. Però això meu tenia un avantatge, a part de cultural, força important: el preu. Tothom ho podia pagar (i a sobre, fèiem rifes i actuacions). Aquests dies, parlo amb gent que, com jo, té fills del 2007 (l’any del porc daurat) i acomiadaran l’ESO amb un viatge. Aquest viatge costarà entre sis-cents i set-cents euros, pel que vaig veient. No dic que anar a Roma o Madrid (dos dels exemples que tinc a prop) no valgui això. No dic que els mestres que els acompanyen (i que hauran de fer guàrdies per evitar tota mena d’interaccions nocturnes) no es mereixin un hotelet una mica digne de dues estrelles les poques hores que dormiran. Però dic que em sembla car, i que molta gent deu tenir problemes per pagar-ho. Planyo els pares de bessons.

Hi haurà progenitors que pagaran un viatge de final de curs (que trist, ser dels que no hi van...) que ells, en canvi, no es podran permetre. Entenc, per exemple, la idea de l’Interrail, que és un viatge en tren, “de tirat”, com la iniciació a la vida adulta. I trobo que, tinguis o no tinguis els diners per fer el viatge, el concepte em sembla luxós i desproporcionat.