Un viatge a Mallorca
Els concursos de la televisió solien oferir com a premi un viatge a Mallorca. “Per a dues persones amb totes les despeses pagades”, aclarien els presentadors. Per participar en el sorteig, l’espectador havia d’enviar una carta amb un parell d’etiquetes del producte comercialitzat pel patrocinador de torn. Podia ser Vidal Sassoon –que va revolucionar les dutxes en unir xampú i condicionador en un–, Avecrem o Pascual. L’única cosa inalterable eren els apartats de correus als quals enviar les cartes: 28080 si el programa es gravava a Madrid i 08080 si el feien a Barcelona.
Quan era petit em demanava si oferirien alternativa als qui ja vivíem a Mallorca, en cas de guanyar el premi. Valia la pena guardar els codis de barra de la caixa de pastilles de brou o dels cartons de llet, comprar un sobre, un segell i enviar una carta per un premi que no tenia cap sentit?
En aquells dies, Mallorca resultava una aspiració per a l’espanyol mitjà com un paradís setinat que mostrava l’Hola!, a través de les regates i les vacances de la Família Reial.
Amb la democratització dels viatges –gairebé qualsevol pot haver passat uns dies a Londres, Roma o París– ningú no ofereix aquests premis en concursos que ja ni tan sols s’emeten en directe. L’espectador hi pinta molt poc. No obstant això, els mallorquins han decidit reprendre la paradoxa aquella dels concursos amb la popularització de passar un cap de setmana en un hotel de l’illa. Les agències de viatges ofereixen paquets per arribar-hi el dissabte, per exemple, a Cala d’Or, dormir allà i tornar el diumenge. La idea d’una escapada tan accelerada em genera més estrès del que em llevaria.
Hem normalitzat l’absurd de sentir-nos com a turistes a la nostra pròpia illa. I visitar els seus hotels sota el reclam de viure una “experiència” és la màxima expressió de la rendibilitat en temporada mitjana-baixa. Hi ha qui es fica en una piscina a fer aiguagim sota el fuet d’un animador sociocultural mentre els seus fills canten la cançó de Bob Esponja, que sona en bucle.
Personalment, la idea de pagar per dormir a 40 quilòmetres de ca meva, per més que es tracti de despertar en un llit més tou que el meu, em sembla ridícula. No veig els avantatges ni m’ajudaria a desconnectar. En realitat és tan estrany com enviar una carta a un concurs perquè et toqui un viatge a Mallorca.
