Viatge a Marràqueix i Mogador (1804)

De Domènec Badia (Barcelona, 1767 - Damasc, 1818) a Viatges per Àfrica i Àsia (1803-1808), on relata les seves vivències disfressat de príncep àrab i amb la falsa identitat d’Alí Bei l’Abbasí. Versió de Llibres de l’Índex (2004). El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí, mostra fins al 27 de novembre l’exposició Jordi Esteva. L’impuls nòmada, que ens evoca el món d’Alí Bei. Gravat: Marràqueix, per Alí Bei.

La meva arribada a Marràqueix va causar vivíssima alegria al soldà i també a Mulay Abdsulem i als altres amics que jo tenia a la cort. Tan bon punt el soldà va assabentar-se’n, em va trametre la provisió de llet de la seva pròpia taula. L’endemà vaig anar a veure’ls. [...] El soldà, com que havia de sortir dintre de pocs dies cap a Meknès i desitjava fer-me agradable el sojorn a l’imperi marroquí, va decidir que jo anés a Suera o Mogador, a una partida de plaer, i amb aquest objecte va ordenar als tres baixàs de les províncies de Hhahaa, Xerma i Sous que es reunissin a Mogador amb les seves tropes. Vaig sortir de Marràqueix el 26 d’abril de 1804 a migdia en direcció cap al SO i OSO. A les quatre vaig passar un rierol. Al cap d’una hora vaig travessar el riu Eufiss i vaig donar ordre d’acampar a la vora esquerra. El país és una vasta planura interminable a l’est i l’oest, terminada al nord per pujols i al sud i SE per la carena de l’Atlas. El terreny és calís arenós i un veritable desert, sense altres éssers orgànics que les bardisses i alguns vímets. [...] En direcció OSO el país es compon enterament de bellíssimes muntanyes, on hi ha gran nombre de cases isolades, la qual cosa les fa assemblar a les muntanyes de Suïssa; moltes d’elles, però, estan, desgraciadament, enrunades. Del cim estant d’algunes muntanyes hom descobreix, al nord i al sud, un país també muntanyós. Més endavant vaig veure la mar i la costa de Mogador. El terreny es compon de roques cobertes d’una capa minsa de terra vegetal, calissa i arenosa. La vegetació era excel·lent. Ja segaven l’ordi i hom veia tot ple de plantes florides. Però el que realment vaig trobar magnífic va ser el nombre prodigiós d’arbres anomenats, en aquell país, argan. Aquest arbre preciós es multiplica tot sol, sense necessitat de conreu. De manera que no cal fer altre treball que el de collir el fruit, que és un mena d’oliva molt grossa, d’on extreuen en abundància oli bo per a tots els usos. [...] La ciutat de Marràqueix o Marrocs, antiga capital del regne d’aquest nom, arruïnada per una contínua successió de guerres malaurades i despoblada pel flagell de la pesta, no ofereix avui dia sinó una pàl·lida ombra de la seva passada esplendor. Una població de vora de set-centes mil ànimes donava, a l’època de la seva prosperitat, moviment i vida a l’agricultura, les arts i el comerç del país. Actualment, en canvi, a penes compta trenta mil ànimes. Les muralles que formen el seu recinte i que han sobreviscut als estralls del temps i de la mà destructora dels homes, són testimoni de la seva antiga esplendor. Abracen un circumferència de tres llegües; aquest espai està en part cobert de ruïnes, en part transformat en jardins, i la resta, ocupada pels edificis de la ciutat actual. Encara que les parets de les cases estiguin alineades i formin carrers, darrere d’aquestes parets resten molts espais buits. [...]