De l’article –traducció pròpia-–de Nèstor Luján (Mataró, 1922-Barcelona, 1995) publicat a Destino (2-XI-1974) a propòsit del centenari de la mort de Marià Fortuny (Reus, 1838-Roma, 1874). Demà, 21 de novembre, s’escau aquest 150è aniversari de qui va ser un dels artistes catalans més eminents del segle XIX. A més del seu virtuosisme com a pintor, Fortuny també va excel·lir com a dibuixant i gravador.
El 21 de novembre de 1874 moria, a 36 anys, Marià Fortuny en el seu estudi de Roma. Havia patit un atac de malària, la febre perniciosa de les maresmes romanes, i quan els metges que estaven en consulta volgueren posar-lo en posició supina va patir una hemorràgia estomacal que no van poder contenir de cap manera. [...] Orfe de mare, a Fortuny l’havia educat el seu avi, el qual va esperonar sempre la seva vocació artística. [...] Era un ancià que gaudia d’una voluntat i d’un optimisme a tota prova. El 16 de setembre de 1852 avi i net sortiren de Reus caminant plegats cap a Barcelona. Ho va explicar el pintor Francesc Tapiró, que era un gran amic dels Fortuny: “L’avi, amb un lleuger bagatge a l’esquena, agafant el noi de la mà, i el noi, amb la carpeta dels dibuixos sota el braç, tots dos perfilats al contrallum del paisatge del Camp, camí de Barcelona, aureolats per la llum d’una il·lusió”. [...] Ben al contrari de la majoria de pintors del segle XIX, Fortuny va conèixer l’èxit més absolut en plena joventut. Un d’ells era el del seu quadre La Vicaria. L’havia començat el 1868 a Madrid, el va continuar a Roma i el va acabar a París el 1870. El marc de l’obra no és el de cap vicaria determinada: la reixa és la de la catedral de Granada i diversos elements són de diverses esglésies de Roma. Les figures de dones són retrats: la núvia és la muller del pintor, Cecilia de Madrazo, i les joves que l’acompanyen, la seva germana Isabel, la princesa Colonna i Malvina Colomer. El nuvi és el seu cunyat Raimundo. [...] La Vicaria representa el cim de l’obra de Fortuny, el virtuosisme més exacerbat del seu il·luminisme. Gairebé arriba al caràcter d’una pintura informalista en la vibració sensual i cromàtica de la seva pinzellada deliberada i magistral. No obstant això, l’anècdota pesa tant que és molt difícil imaginar a Fortuny deslligant-se de tota la seva obra i entrant de ple en la mentalitat impressionista, tot i que en les seves últimes obres va deixar l'empremta clara d’una sensibilitat receptiva respecte a l’impressionisme. [...] A “La Vicaria” hi ha tota la llibertat fantàstica del gran pintor català. [...] Un dels últims articles que va escriure Théophile Gautier és la crítica de “La Vicaria” que va publicar a Journal Officiel. Finalitzo aquest article amb uns entusiastes conceptes de Gautier: “Quina harmonia en la gosadia cromàtica de Fortuny en aquest quadre. Un cromatisme que no tem crear color o adoptar aquells que tan sols hem vist en la paleta japonesa. Tons exòtics, rars, dins de la gamma del gris perla i enllaçats amb els neutres, terrosos i torrats que s’entremesclen en delicades combinacions. Quina pinzellada lleu i espiritual, expressiva! Quina ciència del dibuix en aquestes minúscules figures del quadre, tan elegantment dreçades amb uns moviments i unes actituds i posicions tan naturals i uns gestos tan expressius!”