Feijóo se'n recorda de Piqué
Feijóo i el PP duen una inèrcia que consisteix, d'una banda, a atacar la llei d'amnistia com si fos el dimoni, i de l'altra, a mantenir a tot preu els acords de govern amb Vox, com s'ha vist a la crisi que han tancat –en fals– a Balears fa uns dies. L'intent d'aquest cap de setmana de revertir aquesta inèrcia i obrir-se a indultar Puigdemont (l'home del sac, l'enemic número u de la “gent de bé” que Feijóo diu representar) a canvi d'una petició de perdó i el compromís de no tornar-ho a fer, era una proposta desconcertant i, com s'ha vist també, de recorregut escàs o nul.
El PP encara el final de la campanya gallega amb possibilitats reals de perdre la majoria absoluta. A Galícia, la solitud del PP es veu de manera encara més nítida, perquè el PP tan sols hi té al davant el BNG i el PSOE, que pactaran entre ells. La campanya del candidat pepero Alfonso Rueda ha consistit a presentar-se com l'única opció capaç d'evitar que “l'independentisme” governi Galícia, i té mèrit, perquè a les eleccions gallegues no s'hi presenta cap partit obertament independentista. Per tant, suggerir un marge d'entesa, ni que sigui remot, amb Puigdemont, l'independentista amb cua i banyes que treu foc per la boca, equival a recalcular la ruta de la campanya a una setmana escassa de les eleccions. Tenint en compte el que s'hi juga Feijóo (perdre la Xunta podria perfectament suposar el seu final com a líder del PP, després de no haver aconseguit arribar a la Moncloa el 23-J), la sobtada il·luminació indultadora sonava a moviment desesperat. Més que més si es recorda com, quan es van concedir els indults, les diatribes de Feijóo van ser quasi tan furibundes com les que ara li sentim contra l'amnistia.
Justament, Feijóo es queixava fa poc que Pedro Sánchez du cinc mesos intentant fer entrar l'amnistia a martellades dins de la Constitució. Ell i els jutges afins al PP en duen prop de tres, de mesos, fent espiritisme judicial per invocar el terrorisme on no hi és ni hi ha estat mai, amb la finalitat de criminalitzar l'independentisme i, per damunt de tot, fer caure el govern del literalment odiat Pedro Sánchez. Al contrari del que s'esperava d'ell, que solia ser presentat com l'home del centrisme, Feijóo ha donat solta al discurs de l'odi ultra, fins i tot més enllà d'on havien arribat Casado o Rajoy. Ell competeix amb Ayuso per dins, i per fora, amb Abascal.
Aquest conill extemporani dels indults que ha intentat treure ara del barret fa pensar que Feijóo s'ha recordat de Josep Piqué i els seus esforços per presentar el PP com una força catalanista i centrada, que per descomptat van fracassar. A Piqué, però, li van caldre anys per constatar el fracàs, i Feijóo n'ha tingut prou amb un cap de setmana. Tal vegada Feijóo s'havia sentit animat per la carta de fa uns dies de Puigdemont als eurodiputats, encapçalada per aquesta frase irònica i ambigua: “Si haguéssim fet president Feijóo, tot això no passaria”. Qui sap. El cert és que el seu lideratge, ja fràgil, s'ha afeblit encara més amb aquest episodi.
