Vicissituds monàrquiques

Ja sé que no està de moda parlar bé del rei Joan Carles I, i s’ho ha guanyat a pols, però la seva lamentable deriva personal no treu que per mi l’aportació més rellevant de la monarquia ha estat el seu paper en la transició del franquisme a la democràcia, en un moment en què res estava garantit. I amb consciència del que estava fent. En una exposició del CCCB sobre la història de la ràdio, davant una sala dedicada a l’atemptat contra Carrero Blanco, el rei se’m va acostar a un pam i em va dir: “Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem aquí”. “Jo no, vostè no ho sé”, vaig contestar. “Jo tampoc perquè no m’hauria deixat fer el que havia de fer”. I la veritat és que, amb tots els condicionants que puguem veure, ho va fer. Després va anar perdent al món de vista i va començar a derrapar, els poders de l’Estat van veure perill, amb bon criteri se’l va forçar a plegar i ha acabat convertit amb un ninot de si mateix, que ronda el patetisme. Un espectacle de la fragilitat de la condició humana, del que pot passar quan algú es creu que tot li ha d’estar permès. I que dona raons als que sospiten que democràcia i monarquia són en cert sentit una contradicció en els termes.

El seu hereu s’ha construït una figura pròpia marcant distàncies amb el seu pare, però des del 2017 ha entrat en una inquietant bel·ligerància política. El discurs d’aquell 3 d’octubre, optant incondicionalment per la via repressiva empresa pel govern Rajoy contra l’independentisme català. Per comptes d’apostar per vies de diàleg i reconeixement de l’altre entre ciutadans del mateix Estat entrava en la dinàmica dels patriotes i els traïdors. I sembla que ha agafat gust per l’intervencionisme polític. Ara mateix amb una apel·lació –justificada, cal dir-ho– a fer que els dirigents polítics rebaixin l’espectacle d’agressió verbal en la confrontació política, de la qual el PP –això ho dic jo– ha fet la manera d’estar en escena. I en un altre nivell, amb una utilització de la DANA del País Valencià en favor de la seva imatge que s’apropa a l’obscenitat. I, tanmateix, potser el més sorprenent de tot plegat és que aquest fet l’ha convertit en figura referencial com a presumpte garant d’estabilitat, no només dels mitjans de la dreta sinó sobretot de bona part del periodisme de tradició liberal progressista que li riu totes les gràcies. I, per descomptat, del vell felipisme ara instal·lat en la retòrica de l’autoritarisme postdemocràtic. “Cosas veredes”, diuen en castellà.