Ser víctima d’un delicte i tenir por de denunciar-ho
El maig del 2013 a la Lorena la van fer fora a la força de l'habitació on vivia amb la seva filla petita després de pagar uns quants mesos de lloguer per avançat. La llogatera, sense previ avís, va tirar les seves coses al carrer i ella es va quedar plorant amb la seva nena al replà sense saber què fer. Aquesta història i altres situacions d’abusos, estafes, vulneració de drets laborals, discriminacions... succeeixen cada dia a Catalunya, on viuen unes 100.000 persones migrants en situació irregular.
Casos com aquest no són mai denunciats per les víctimes per la por que tenen a trepitjar una comissaria de policia i que s'iniciï un procediment sancionador de la seva estada irregular que acabi amb una multa que pot arribar a 10.000 euros o amb una ordre d'expulsió. Al Baix Penedès, un home va viure durant un any en una hípica en condicions infrahumanes. En aquest cas, igual que en el de la Lorena, l'element que va promoure i facilitar l'explotació va ser la irregularitat de la víctima. Les persones migrants en situació irregular no denuncien els delictes de què són víctimes perquè temen que la seva denúncia sigui el punt de partida d'una futura expulsió.
La normativa europea ha avançat per donar prioritat a la protecció de les víctimes per sobre dels objectius del control dels fluxos migratoris. La directiva 2012/29/UE de protecció de víctimes reconeix el dret a denunciar sense cap mena de discriminació i fa expressa referència al fet que la situació administrativa no pot ser un impediment per a la protecció efectiva dels drets. No obstant això, en la pràctica, no tenir autorització de residència és una barrera que impedeix fer el pas i acudir a una comissaria, perquè no existeix a la legislació espanyola, que va transposar la directiva, una menció expressa a la no obertura dels procediments sancionadors. En el cas d'Espanya, tres resolucions del Defensor del Poble (2004, 2009, 2019) han instat el ministeri d'Interior a desenvolupar estratègies que garanteixin l'accés a la justícia a les persones migrants i eviti l'obertura del procediment d'expulsió. I el Relator Especial dels Drets Humans dels Migrants de les Nacions Unides va assenyalar el 2018 que les polítiques estatals centrades en la seguretat i en la criminalització de la immigració tenien com a efecte impedir un efectiu accés a la justícia.
Aquesta realitat, poc coneguda i invisibilitzada, és, en canvi, freqüent en la realitat diària de moltes persones migrants que viuen a Catalunya i no tenen la documentació. El treball de camp realitzat en el marc del projecte europeu VISA RoC sobre denúncia segura va revelar que, d'un total de 22 persones entrevistades, 17 havien estat víctimes d'algun delicte i només 4 havien denunciat. Segons l'Informe 2023 SOS Racisme Catalunya, només 3 de cada 10 agressions racistes es denuncien. Conèixer les taxes reals d'infradenúncia de la població migrant és difícil per la invisibilitat del fenomen i les dificultats que tenen les persones víctimes de trobar institucions que els donin suport. Però els indicadors que tenim ens aproximen a una realitat molt àmplia que podria superar el 70% de casos que no es denuncien i que generen espais d'impunitat. Quan es té la certesa que l'abús, la discriminació o les agressions exercides no seran denunciats perquè la víctima no acudirà a la policia perquè no té “els papers”, és fàcil que un acte individual o puntual es converteixi en sistemàtic i generalitzat. En última instància, no tenir garanties per a la denúncia segura, a més de vulnerar drets bàsics com l'accés a la justícia, és també una carta blanca per a l'abús i l'explotació.
A Europa hi ha hagut iniciatives impulsades des de l'àmbit municipal per afavorir la denúncia segura. L'Ajuntament d'Amsterdam el 2014 va implantar la pràctica coneguda com a free in free out, que consisteix en la garantia que la persona en situació irregular que denuncia sortirà de la comissaria de policia sense un expedient d'expulsió. L'èxit de la mesura va generar la seva implementació en altres ciutats com Utrecht o Eindhoven i finalment la pràctica va ser reconeguda a escala nacional com a part de la implementació de la directiva 2012/20/UE de protecció de víctimes. A Barcelona, hi ha bones pràctiques d'acompanyament per part d'entitats o ONGs per interposar la demanda o l'assessorament d'alguns serveis de l'Ajuntament de Barcelona. Tot i això, afrontar un problema com aquest de vulneració de drets humans requereix fer visible aquesta realitat i que tots els actors implicats adoptin mesures per trencar la por i promoure un espai de denúncia segura i amb totes les garanties per a les persones en situació irregular.
