Les víctimes que hem ignorat
Els nostres George Floyd, el documental del Sense ficció d’aquest dimarts, era un recordatori sobre una realitat del país que sovint oblidem perquè no forma part de la quotidianitat de la majoria de la població. No hi parem atenció no tant per ignorància com per la manera com se’ns explica aquesta realitat. La violència policial contra persones racialitzades sovint se’ns ven com a fets aïllats i confusos, fins i tot des de les institucions. I la immediatesa dels mitjans reprodueix aquesta circumstància fruit de la urgència informativa a què estan abocats. Per aquest motiu, la feina d’Els nostres George Floyd estava ben feta. Perquè ha sabut traçar la línia que uneix tots els anomenats “casos aïllats” que es produeixen a Espanya de violència policial contra persones racialitzades per acabar demostrant que d’aïllats no ho són tant com ens volen fer creure. Les imatges que hi ha d’aquesta violència ferotge, fins i tot dins de centres que depenen de l’administració, són terribles. Observar-les en el context i el ritme més pausat d’un documental, vinculant les unes amb les altres i trobant característiques comunes, els atorga una contundència que fa reflexionar l’espectador i qüestionar el sistema.
Un altre element important a nivell periodístic és com subratlla el patró argumental oficial que sovint empara aquesta violència. Acusar d’agressives o sospitoses les víctimes, atribuir a la droga la mort sobtada d’aquestes persones i al·legar problemes tecnològics per justificar l’absència d’imatges de les càmeres de seguretat són excuses habituals. I aquest és un aspecte que s’hauria de convertir en un senyal d’alerta en casos futurs.
Els nostres George Floyd va presentant alguns dels casos més rellevants: l’Elhadji, l’Aramais, l’Idrissa, el Yassir, l’Imad, l’Iliyas... Ells ja no hi són, però sempre que inicien el relat sobre cadascun d’ells hi ha una persona del seu entorn que els singularitza més enllà dels fets tràgics. Parlen de la seva personalitat i del seu tarannà per intentar rebaixar l’estigma que la mateixa història carrega sobre els protagonistes.
“En el estado español aún no se acaba de entender que la beatífica Transición lo que no logró romper es la tendencia de la policía a ser un poder autónomo y reacio al control judicial de sus actuaciones”, diu un antic jutge de control d’un CIE. El relat sobre la violència policial no ens ve de nou ara ni ens sorprèn. Però sí que indigna l’exempció de responsabilitat dels que la practiquen. El documental és impecable perquè evidencia les esquerdes del sistema, demostra la impunitat policial amb imatges i xifres i deixa clar que el sistema judicial i el govern ho amaguen i emparen. Potser el més simptomàtic d’aquest fet és el títol del programa. Recorre al nom de George Floyd, la víctima dels Estats Units que va fer eclosionar mundialment el Black Lives Matter. La prova de com hem ignorat les del nostre país.
