Víctimes
La blasmable i violenta conducta del president del Parlament esqueixant el retrat d’Aurora Picornell ens ofereix l’oportunitat de plantejar un debat important que sol provocar, però, una certa incomoditat: saber fins a quin punt és moralment acceptable fer ús de les víctimes de la violència com a símbol polític. És un deure moral mantenir viva la memòria de persones com Aurora Picornell, però no de qualsevol manera. La meva tesi és que un ús abusiu de la figura d’una víctima la pot acabar convertint en una icona ideològica i llavors és tractada més com un objecte que com la persona que va ser. Un símbol –la imatge d’algú, una bandera o una cançó– no deixa de ser una cosa a la qual hem atribuït un significat diferent del que tenia. Quan ho aplicam a una persona, necessàriament la deshumanitzam. Perquè les persones tenim ambicions, valors, desitjos i rancors, però no tenim un significat. Som quelcom molt més complex i contradictori que això. Per aquesta raó sovint les víctimes i el seu testimoni són incòmodes. I és que, moltes vegades, el retret de la víctima no es dirigeix només als seus botxins.
A Occident, un dels texts fonamentals sobre el tractament de les víctimes i la seva dignitat és la paràbola del bon samarità, que trobam a l’Evangeli de Lluc. La història és prou coneguda: uns bandolers apallissen un home i el deixen mig mort devora un camí. Hi passen de llarg un sacerdot i, més tard, un levita; segons la llei, tocar un cadàver els inhabilitava temporalment per a les seves funcions i no hi estan disposats. Finalment, s’hi atura un samarità que el recull i l’acaba deixant en un hostal perquè es pugui recuperar. Llegint amb atenció, el relat conté detalls molt interessants.
Observem, en primer lloc, que de la víctima no en sabem res i tampoc sabem si es tracta d’un robatori fortuït o d’una revenja entre malfactors. El narrador deixa clar que la identitat de la víctima no és rellevant i això té un efecte redemptor: davant una víctima no valen excuses ni judicis previs. Això ho sap, enmig d’una guerra, el metge que no s’atura a mirar l’uniforme dels combatents que entren malferits al seu hospital.
La importància de la víctima en el relat bíblic es confirma quan tampoc llegim al text cap retret als bandolers o als que passen de llarg, si bé en cap cas són disculpats. No són de l’interès del narrador. Aquest silenci contrasta amb la detallada narració de la conducta del samarità, que no es limita a auxiliar el malferit duent-lo a un metge, sinó que, commogut, dedica el seu temps a curar-lo amb les seves pròpies mans. El sacerdot i el levita, com a jueus, tenien l’obligació d’ajudar-lo i no ho fan. El samarità, en canvi, reconeix allà algú que l’interpel·la i fa que es compadeixi d’ell, que se solidaritzi amb el sofriment de l’innocent.
Per altra banda, el fet que el samarità dugués el malferit a l’hostal ens recorda que la nostra responsabilitat amb les víctimes va més enllà del reconeixement puntual. El seu record ens permet evitar que ningú silenciï el clam per la justícia que representa el seu dolor. Però quan convertim la víctima en un símbol, deixa de ser aquest clam. A un símbol no li devem res. En canvi, amb víctimes com Aurora Picornell i tantes altres, mai acabarem de passar comptes.
