Víctimes de l’omissió

En la moral catòlica, l’omissió seria el pecat consistent en no fer el que mana la llei divina. I en dret penal, el delicte consistent en no fer voluntàriament el que mana la llei a seques. La llei apareix en les dues definicions, i és que sense una formulació objectiva del que s’ha de fer, l’omissió, el que es deixa de fer, és gairebé un fantasma. En l’àmbit concret de la política, els pecats d’omissió són els més venials: els més perdonats en la valoració dels líders. I, tanmateix, el dret i l’ètica argüeixen que l’omissió és també acció: que un no fer voluntari és un fer que se serveix de la passivitat per invisibilitzar-se. Un dels grans drames de les nostres democràcies és que l’omissió hi surti tan barata, i que el control de la gestió l’estimuli –en lloc d’inhibir-la– basant-se en la mirada curta, posant el focus en l’ensopegada i no en un balanç final, de conjunt, que valori la realitat transformada cap a millor. Com més sobrereaccionem a cada mesura, declaració o picabaralla, més inadvertit ens passa tot el que caldria fer i no es fa. I el pitjor control l’exerceix sempre qui no té clar què cal fer, què és urgent, què ja no pot esperar, perquè és sobre el fons d’aquests què que l’omissió es revela com una acció intolerable.

El neoliberalisme ens ha absolt definitivament dels pecats “de pensament, paraula, obra i omissió” i ens ha centrat en la infantil omnipresència del present. I és aquesta pobresa d’esperit –tan propícia a un consum dòcil– la que ens incapacita per apreciar que l’omissió pot ser una falta igual de greu, de vegades molt més greu, que l’acció tangible. Ho veiem en aquest no formar Govern perquè el pas del temps va encarint el meu suport. I en aquest munt d’urgències que, tot i sembrar un dolor i una mort ben tangibles, van sent ajornades fins que se celebrin eleccions, unes eleccions cada vegada més freqüents i imprevisibles. Només cal un ego que no se senti prou valorat o un spin doctor que digui que és el moment idoni per reforçar la majoria. És aquest no fer que tortura el sobiranisme allargant les causes, les presons i els exilis. I el que destrossa el futur de milions d’immigrants obligant-los a fer cua setmanes, anys i vides per aconseguir uns drets bàsics.

Ho veiem també en aquesta crisi de les vacunes, en què l’omissió –no vacunar– causa molts més morts, biològics i econòmics, que fer-ho, però és l’acció d’haver administrat la vacuna a l’únic mort entre el milió d’immunitzats la que passa factura als polítics, un cop reverberada per la morbosa imbecil·litat de les xarxes socials. I és la potencial denúncia per aquesta excepcional víctima, convertida en pluja de bilions per advocats sense escrúpols, la que temen les grans farmacèutiques. El pes dels que estan morint per no fer el que calia –posar una primera dosi als més vulnerables amb totes les vacunes disponibles– és tan lleuger com l’omissió. Els morts per no fer, quan cap llei mana fer –quan només ho exigeix el sentit comú i un mínim de decència–, els surten gratis als líders polítics i econòmics. I mentre això passi seguiran morint.