Una vida desfeta
Ella sempre m’ha caigut especialment bé. Me la vaig creuar ara fa uns quants dies i vàrem estar parlant una estona. Em va explicar que s’estava separant. A la mirada se li endevinava aquella expressió determinada que Joan Didion descriu com “de vulnerabilitat, d’indefensió i de transparència extremes”. Cap d’aquests elements em fa pensar que no se’n sortirà. De fet, tothom se’n surt. O quasi tothom. A la gent se li moren fills, perd la seva parella en accidents de cotxe, un dia troben penjat el seu germà. La gent se’n surt; la vida continua, encara que sigui amb una pedra a l’estómac i el cor mig buit. Separar-se no és un tràngol agradable, però en el gran esquema de les coses no és el pitjor que et pugui passar. Com a mínim no tant com haver de conviure diàriament amb algú a qui has estimat però amb qui la relació s’ha romput, la comunicació s’ha viciat i els afectes s’han diluït per l’acumulació de petits i mesquins retrets rutinaris. De nou, la gent s’acostuma a tot, però probablement allò terrorífic de veres sigui dormir amb algú amb qui ja no rius mai.
Potser per això, una cosa que em va dir se’m va quedar rebotant pel cervell durant hores i dies: “Tu has refet la teva vida”.
Les seves paraules em varen descol·locar perquè en absolut tenc la sensació d’haver “refet” gaire cosa. Em costaria descriure la meva vida actual amb qualsevol adjectiu que pugui suggerir solidesa o la més mínima consecució d’un pla.
Però sobretot, la idea em va sorprendre perquè, en efecte, és així com pensam, aquí hi ha l’autoengany en el qual queim tots: en creure que la teva vida està més desfeta ara que has posat nom a la cosa –“ens separam”– que no fa dos, tres mesos, quan encara no havies pres la determinació de separar-te. Així en som, d’ingenus, que pensam que paraules com matrimoni, parella o família ens protegeixen com amulets, quan en realitat no són més que la mentida que ens contam a nosaltres mateixos per sentir-nos un poc a recer del caos del món, per simplificar-lo i reduir-lo a unes mides manejables i assumibles segons les nostres pors i complexos. Però en el fons tot és ficció de control: primer hi ha aquesta sopeta d’esdeveniments sense connexió ni sentit que són les coses, després la nostra necessitat d’estructura, de sentir que anam en alguna direcció enmig del desconcert imperant.
Som lent. En aquell moment vaig dir poca cosa i cadascú va seguir el seu camí, però ara que he pogut pensar-hi, m’hauria agradat dir-li això: que les vides no es desfan ni es refan, només continuen. O et mors, clar, metafòricament o literal. Però que si no et mors, continues. Continues travessant desastres, accidents, vincles i desvinculacions, mudances i viatges a Ikea; funerals, bodes, naixements, primers dies (d’escola, de classes de piano, de futbol); que superes malalties, travelades, nafres als genolls, xiquiparcs infernals, la família, sopars de Nadal, la puta feina… Tot. Que al final és un poc igual, perquè te’n surts. De vegades et demanes com, però te’n surts.
Que empenys, caus, t’aixeques i tornes a empènyer.
Que és absurd, ho sé, però això és el que feim.
I que jo tampoc ho entendré mai.
