Una vida digna de ser viscuda

(El passat, a vegades tan difícil, Joan Margarit, del llibre Animal de bosc )

L’enyorat Joan Margarit parlava sovint de què significava fer-se vell. Deia que no feia tant de temps que la humanitat podia reflexionar i explicar el procés d’envelliment i, esclar, hi posava paraules precises i aquella veritat insubornable que dirigia i governava el seu pensament. Margarit no pactava amb la mediocritat i el que et venia a dir és que no esperis ser un ésser humà conscient sense treballar-t’ho. Tampoc en la vellesa. La frase més repetida era: “A la vellesa hi has d’arribar llegit”. I és que hi ha tantes maneres de ser vell com de ser jove, i la saviesa que s’associa a la vellesa no és un automatisme, no és un regal evolutiu. “Hi ha joves idiotes i vells estúpids”, deia advertint que l’experiència de viure no implica de manera automàtica haver après. Tot, també això d’entendre el món i a nosaltres mateixos, demana un esforç.

Acceptar el procés

Fer-se gran és un procés i cal acceptar d’entrada que la vida sense canvis no pot existir. Els canvis ens afecten a curt termini, com a humans, i a llarg termini, com a espècie. “L’evolució i la malaltia –escriu el biòleg Tomàs Marquès a l’últim número de La Maleta de Portbou– són dues cares de la mateixa moneda. Un yin-yang continu en què un no s’entén sense l’altre. No hi ha dissociació. El canvi constant ens permet evolucionar, però estar fent proves constants té conseqüències que no sempre són innòcues”. Això implica que som éssers finits i vulnerables al mal funcionament del cos i, potser encara més greu, de la ment. De fet, com continua escrivint Marquès: “En l’evolució humana hi ha hagut una evolució inharmònica, en què el cervell es va veure augmentat de manera desproporcionada i dràstica fa uns dos milions d’anys, amb una expansió cerebral que va triplicar el volum en molt poc temps”. Avui, doncs, som part de la cadena de sàpiens amb un cervell voluminós però fràgil i que es deteriora amb el temps perquè, encara més important que el volum i el nombre de neurones, són les connexions neuronals que defineixen les capacitats intel·lectuals.

Canvi i relleu

Per tant, seria útil treballar l’acceptació del fet que som part del canvi i el relleu, ser conscients ben aviat que el nostre deteriorament físic i cognitiu és imperatiu i que té alguns enemics que són els nostres grans aliats per intentar no accelerar-lo.

I què vol dir envellir bé? Doncs mantenir el màxim temps possible la nostra autonomia personal i econòmica, la nostra capacitat mental i física, la curiositat, la voluntat de socialitzar. En definitiva, resistir-se a deixar que l’ànima s’arrugui o s’assequi al mateix ritme que la nostra pell.

Tothom aspira a envellir bé i, més enllà del factor genètic, el nostre estil de vida pot marcar la diferència. El cervell actiu, l’activitat física, una dieta mediterrània i les relacions socials són fonamentals per envellir amb la mateixa dignitat amb què volem viure la resta d’etapes. ¿O algú pensa que fins i tot un vell alienat i dependent no valora la seva dignitat? Que els fa feliços que se’ls infantilitzi? Segons el psiquiatre Manel Sánchez, per envellir bé el primer que cal és “una actitud d’acceptació d’aquesta etapa”, en la qual “algunes coses seran pitjors”. No treballar aquesta acceptació –i escric treballar i no pas conformar-s’hi o resignar-s’hi – pot portar a un empitjorament de la salut mental que derivi en ansietat o depressió.

No posar-ho fàcil

“No tothom envelleix igual”, diu en el nostre dossier de diumenge el doctor Miquel Vilardell, que és catedràtic emèrit de medicina interna de la UAB i autor del llibre Envejecer bien (Plataforma Editorial). Sabem què hem de fer però la malaltia o la genètica ens pot jugar una mala passada. Per això per envellir bé també cal pensar en la mort i fer testament vital, herència. Saber com volem morir i comunicar-ho a l’entorn. Fins i tot cada cop més persones preparen la manera d’acomiadar-se per estalviar el tràngol als vius.

Els vells no volen ser infantilitzats i no en conec cap que vulgui perdre la dignitat, com tan sovint passa en determinats moments del seu final en residències o centres hospitalaris.

Dignitat i respecte, acceptació i bones pràctiques. Fer-se vell és l’única manera de viure molt de temps o, com deia la mare d’un amic als seus molt actius 84 anys, “l’alternativa és pitjor”.