La vida com a experiment
Va acabar els seus dies en una ciutat provinciana de Kansas, en una casa de fusta, acompanyat de tres gats, visitat sovint per vells amics, sense amargura, sense esperança, sabent que no trobaria el Sant Grial, com anota al seu diari pòstum Últimes paraules. És el contrapunt final, aparentment plàcid, d’una vida tempestuosa, marcada pel nomadisme. William Burroughs va repartir la seva existència entre Nova York, Londres, Ciutat de Mèxic, París i la seva estimada Tànger. En aquest periple buscava el que mai va obtenir i durant el trajecte va experimentar amb tota mena de drogues, inclosa una constant addicció a l’alcohol. Va temptar la sort i va ser alternativament castigat i perdonat.
I mentrestant va escriure un text fonamental, El almuerzo desnudo, que per a mi és el tercer vèrtex d’un triangle format també per A la carretera, de Jack Kerouac, i Udol, d’Allen Ginsberg. Podríem dir que és el triangle essencial de la Beat Generation si no fos perquè el mateix Burroughs va protestar contra aquest enquadrament. No sense raó, perquè els membres de la Beat Generation sempre mostren una profunda radicalitat social i en canvi Burroughs es mou en una esfera estrictament individual, convençut que l’única revolució possible per a l’ésser humà és d’índole mental.
Per això El almuerzo desnudo és, de les esmentades, la més subversiva literàriament. És un experiment del llenguatge contra el llenguatge mateix. Respon a l’original -i també extravagant- idea de Burroughs que el llenguatge és una “malaltia” que ha maltractat l’home des dels orígens. Hem d’alliberar-nos del llenguatge. Tanmateix, només tenim el llenguatge per fer-ho. Un llenguatge invertebrat, desmembrat, disseminat: El almuerzo desnudo, mitjançant un ús extrem de la tècnica del collage, busca endinsar-se en les entranyes de l’individu, en la seva sexualitat, en la seva violència, en els fantasmes que el travessen com criatures escorredisses. Tot és possible quan res és segur.
