Vida, guanyar-se-la

Poeta, traductora i músicAquest vers, titulat ‘Incoherència metafísica núm. 1’, és del poeta i editor sardiner Pau Castanyer. Proposa una pregunta vital i només això ja el constitueix en un bon poema i en un plantejament interessant. Ens ho han explicat així: cal ser productius per sobreviure; no hem nascut amb el pa a sota el braç. Per contra, poques vegades se'ns proposa (si no és a través de la religió) que per validar la nostra existència siguin necessàries una voluntat i una lluita. Estimar la nostra feina –el treball que estem obligats a proveir a canvi d'uns diners que ens permetin llogar un sostre, comprar queviures, pagar els transports– és l'únic requisit per fer-la bé i esdevenir, així, mereixedors de 'la vida'; tant si es tracta de tenir cura de camps de patates i horts de cols, de textos, d'altres persones o del funcionament d'una comunitat. Perquè queda clar, a punt d'acabar un altre any, que tenir una nòmina no és garantia, per al poble, de poder assumir aquestes despeses que comporta 'la vida' amb una certa dignitat. Dolors Udina, traductora excel·lent i generosa i flamant Premio Nacional, explica d'aquesta manera el fet que els joves traductors emprenguin amb les il·lusions ben senceres i els colzes lubricats tasques de grans magnituds, a canvi de quatre duros. I, per tal que els nous professionals de l'art i la cultura puguin guanyar-se-la, aquesta mena de vida, el desig de fer-ho s'ha de nodrir i les tècniques s'han de poder aprendre i compartir als espais comuns. És l'administració pública qui té l'obligació de contribuir a fer-ho possible. Almanco, així com hem muntat el món, amb el present sistema. Tanmateix, el nas dels funcionaris de la Regidoria de Cultura de Palma deu haver sortit corrent com el del major Kovaliov de Gógol cap a un ‘photocall’ o una roda de premsa, ben endiumenjat i ben a la seva, altra volta, car no s'ha ensumat ni de lluny la problemàtica amb el casal/biblioteca de Son Sardina. L'edifici que allotjava aquests dos centres neuràlgics de la comunitat ha rebut un avís de desnonament que s'ha de fer efectiu abans d'encetar el 2020. Son Sardina (que no té costa, per a sorpresa meva quan vaig anar-hi a parar!) és un nucli que fa part del municipi de Palma i que disposava amb tota naturalitat i a ple rendiment, fins a rebre la fatídica notificació fa un mes, d'un casal del poble i una biblioteca, en un edifici que ha anat canviant de mans entre bancs, immobiliàries i fons d'inversió de l'Estat i dels Estats Units, entre d'altres. D'entrada, això ja put prou com perquè les nàpies municipals s'haguessin incomodat abans, però hem avançat més amunt que l'excés de perfums els desvia considerablement el sentit de l'olfacte. Virginia Woolf escriu: "Tanqueu-nos les biblioteques, si voleu; però no hi ha cap porta, ni pany, o forrellat que pugui clausurar la llibertat de la meva ment". Mentrestant, doncs, els cervells i esperits de les associacions veïnals de Son Sardina se l'estan guanyant, aquesta 'vida', dedicant temps i esforços per trobar una solució al desnonament i evitar la desaparició de la seva plaça sociocultural, en cas que l'Ajuntament de Palma no sigui capaç d'inventar una alternativa. Per a dia 29 de novembre, diverses entitats de la barriada han organitzat una concentració que vol palesar el grau d'importància del problema. Malauradament, no em semblaria gens estrany que el nas municipal continués de gresca sense ocupar-se d'aquesta qüestió, així com tampoc es recorda del centre cívic o la biblioteca que havia promès al barri de Pere Garau. Però el derrotisme, la desesperança, no són el meu fort: soc més aviat d'aquelles que insisteixen a creure en les causes perdudes, encara, i en les bones intencions de les persones i institucions. Si el nostre major Kovaliov s'ha despertat sense nas i presumim que tot solet no se n'adonarà, també ens toca a nosaltres, el poble, de dir-li-ho. Xesc Alemany, poeta nascut una dècada més tard que Castanyer a Son Sardina, usuari del centre cívic local i un dels promotors de la seva salvació, també hi reflexiona quan feineja en vers: "Voldríem tenir tota la vida,/ tota la vida una altra vegada/ (...) molt més digna i més sincera/ &/ voldríem exiliar la careta ridícula, l'estranya/ sensació de ser invisibles (...)/ Però això és tot el que som/ tiranitzats per les noves/ modes de la pragmàtica./ Esclaus, esclaus, esclaus...". Els sardiners demostren bona salut col·lectiva i literària i per això m'amoïnen relativament: ho tenen tot guanyat. El que em toca els nassos és que l'administració pública no es guanyi el sou. Però no perdem la fe: al final del conte rus, un bon dia sense que se sàpiga ben bé com, Kovaliov es desperta amb el nas on toca.