Vida i mort rere les reixes
Profundament commoguda per la mort de la Núria, treballadora del projecte més important per dotar de capacitats formatives els que compleixen penes de privació de llibertat. Era un d’aquests treballadors públics que travessen les reixes carceràries sabent que, en aquell món tancat que l’altre món vol oblidar, hi ha persones que els poders públics han d’intentar educar i reeducar.
Sempre he admirat aquesta feina silent i desconeguda. Al mateix temps que vull que els conciutadans admirin els treballadors penitenciaris, també soc conscient que la majoria de casos d’èxit de reinserció posterior a la condemna resten anònims i secrets. Perquè hi ha massa persones que, igual que desmereixen la feina dels treballadors penitenciaris, tampoc perdonen els delictes comesos, encara que la persona que hagi sortit de la presó sigui molt diferent de la que va entrar-hi, i vulgui refer la seva vida amb el dret a la reeducació que proclamen els nostres textos legals.
Però amb la teoria no n'hi ha prou, i cal que hi hagi milers de persones que treballin de professors, psicòlegs, criminalistes, vigilants i altres oficis que, amb una vocació admirable intentin convertir els presos en els seus aprenents, en el sentit clàssic de la paraula.
Encara que els alts murs de les presons han fet creure que el món penitenciari és un món diferent del de les persones lliures, les presons formen part d’aquest món; de l’únic món, del que té coses bones i dolentes, on els límits del bé i del mal no són tots nítids ni perceptibles als ulls de tots els humans.
La Núria era una cuinera-professora de cuina. Les cuines de les presons són programes d’ensenyament d’oficis vinculats a l’hostaleria. La feina que fan és molta. Però, què en sabem? Parlem sovint de l’increment de delictes violents, ens esglaia l’expressió de la violència extrema, però mai pensem què passa després que el jutge dicti presó incondicional. Quan en un judici es condemna els acusats a molts anys de presó, molts es limiten a respirar alleujats davant la pantalla que ens transmet la informació.
Durant uns anys, sense que mai ho hagués desitjat, com a consellera de Justícia vaig ser responsable del món de les presons. S’havia de dignificar. El pla d’equipaments penitenciaris va construir edificis més ben condicionats. Alguns dels que ens vam trobar eren tan indignes que no s'adeien amb aquell vantar-se pel fet d’haver assumit la competència. Però el pla va quedar sense culminar perquè la ciutat de Barcelona mai ha complert la solidaritat amb els municipis que ara acullen presons noves. Cap pla no pot servir per incrementar la reinserció si no hi ha prou professionals de les diverses disciplines.
Ara que hi ha veus que demanen que s’enviï nois de divuit anys a la presó per haver robat un mòbil, cal que els preguntem què esperen de la presó on volen enviar-los. Si el que esperen és que recuperin els estudis reglats o que aprenguin un ofici, han de fer un gran homenatge a la Núria, la cuinera valenta que ha perdut la vida i que coneixia dues de les grans presons de Catalunya i els seus interns.
Quan un pres no respon adequadament a l’oferiment formatiu i de reinserció, se l’ha d’apartar del programa. El perill dels programes de formació i reinserció és que l’administració els pugui considerar personal estructural i imprescindible per al funcionament del servei, perquè aleshores no és fàcil apartar un pres disciplinàriament, i això podria pervertir aquesta concepció avançada, oberta, que defensem els que defensem la inserció.
Igual que defensem un model policial per a Catalunya que utilitzi la mediació en determinats conflictes, també hem de veure les presons catalanes com un model que no vol renunciar a la reinserció. Amb aquest objectiu, cal que els governs no oblidin aquesta responsabilitat a vegades ignota. Ans al contrari: cal que hi destinin grans i encertats esforços. I també necessitem que la societat ens hi acompanyi i que no defalleixi ni en els pitjors moments, com aquests dies, en què el dolor punyent de la mort d’una servidora pública valenta no ens deixa respirar.
