Una vida sense tendresa

El suïcidi i l’intent de suïcidi de dos estudiants menors d’edat de Sallent ens ha trasbalsat. Fins i tot el Govern ha demanat disculpes i diu que assumeix la responsabilitat que li pertoca si no ho ha pogut evitar. No sabem gaire bé en què es concreta l’assumpció de responsabilitats, ni quina és la responsabilitat que creu que li pertoca al departament d’Educació, o si aquesta disculpa sincera és una manera de dir als docents i als equips directius dels instituts que la conselleria no els deixa sols davant la complicada missió d’impedir l’assetjament escolar.

Aquestes preguntes han de ser contestades, sí, però pensant sobretot en el fet que casos com aquest no tornin a passar mai més. És infinitament més important extreure les lliçons d’aquesta tragèdia que entregar-se a la recerca de culpables pel simple desfogament de poder-hi carregar tota la ira social que desperta una mort així.

Tant veritat és que l’acceptació de la diferència avança a les escoles com que continuarem exposats a la pràctica de l’assetjament que causa un dolor insuportable als qui el pateixen. I la persistència de l’assetjament no assenyala només a un govern, sinó que ens assenyala a tots. A l’hora d’educar a casa, quina importància tenen valors com el respecte, la comprensió i fins i tot conceptes com l’amor o la tendresa, que solem invocar quan ja és massa tard, com ara?

En l’època recent en què les cartes a la presó van ser exercici quotidià de molta gent d’aquest país, s’observava que en les respostes dels presos no faltaven mai invocacions a l’estimació o a la tendresa, que són conceptes desapareguts al discurs públic i a la vida competitiva que portem tots plegats. I això em va portar a concloure que el que més es deu assemblar a viure en una presó és una vida sense tendresa.