Una vida truncada
Llegeixo a l’ARA un nou resum, espaordidor i sòrdid, de les desgràcies que Enric, fill de Diana i Carles, va patir durant la seva infantesa i que, terapèuticament, comparteix amb els lectors per sanar-se (no econòmicament, sinó psíquicament). Algunes de les situacions que va viure ens posen la pell de gallina i ens interpel·len a tots. Explica, per exemple, que ell i el seu germà van ser "testimonis en primera persona de tots els desajustos" del matrimoni dels seus pares. Em sap molt de greu, molt, perquè soc mare. Per donar-li una mica de conhort, si puc, li diré que això, de fet, li passa a tothom, excepte als que, com ell, tenen una casa gegantina. Però, ai las, de vegades una casa gegantina és també motiu d’infortuni. En un relat paorós, escruixidor, el petit nen que fou explica un cas que serveix de símbol i d’exemple d'aquesta infantesa truncada. Llegeixo que –i se m’omplen els ulls de llàgrimes– la diferència de tracte entre germans el va "perseguir tota la vida”. L’exemple és atziac, cruent i desventurat: “L'habitació de Guillem sempre havia de ser més gran que la meva”. Penso ara en la sort que vaig tenir jo, nena consentida, que compartia habitació amb els meus cinc germans ganàpies al nostre petit palau de Sant Kevin de Vallfosca. Em sento tan culpable... De vegades, gent com Enric ens obre els ulls.
Acabo amb el pitjor. Diu: "És llegendària la cita de la meva mare que hi havia tres persones en el seu matrimoni, però el seu càlcul era erroni. Ens va deixar a Guillem i a mi fora de l'equació". És terrible. I no, no em refereixo al fet inqüestionable que un matrimoni és un matrimoni i uns fills són uns fills. Em refereixo al seu expedient acadèmic, que també va ser trist. Tot i haver estudiat a Eton, el desgraciat Enric no ha entès que no, que no, que no és “una equació”. Que és un trio.