La vida com a verb

Aquests dies a Barcelona han tengut lloc les jornades internacionals d’Antropologia del Conflicte Urbà coincidint amb el 10è aniversari de l’OACU (Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà). El títol: ‘Poètica, política i conflicte en l’espai urbà’.

Diferents taules de coneixement, investigació i debat han abordat qüestions relatives a les memòries urbanes i conflictes socioterritorials, la problematització dels comuns urbanismes habitats, polarització social i antropologia de la vida quotidiana partint de l’obra de Lefebvre, etc. Aportacions des de Xile, Mèxic, el Brasil, Turquia, Itàlia i moltes altres geografies i contextos que problematitzen sobre conceptes similars a partir de l’etnografia de societats en conflicte permanent que esdevé intrínsec als espais urbans, majoritàriament com a conseqüència dels conflictes capital-vida, inherents a les dinàmiques pròpies del capitalisme global que impregna i sotmet.

En surt amb una mirada àmplia sobre una disciplina, l’antropologia, que em fascina, i més quan s’enfoca a l’observació del que és quotidià, de les relacions, els vincles, els conflictes i les apropiacions complexes que es donen en l’espai urbà com a disputa d’un territori on es desenvolupa la vida. Els conflictes esdevenen de les opressions, les injustícies, les expulsions, la construcció de relats, les interaccions problemàtiques entre el que és comú i allò que és públic, entre els ritus, entre el reconeixement de les diversitats i la interseccionalitat de les opressions viscudes i els potencials de les masses, del pensament col·lectiu, les comunalitats i tot allò que es posa en conflicte en la disputa pels essencials que sostenen la vida i organitzen les societats, en el potencial de vida que sorgeix especialment en els marges de la realitat que es relata com a discurs hegemònic.

Intentar digerir i transmetre el contingut d’allò absorbit es fa difícil, sobretot quan no és el teu llenguatge propi, quan esdevé una disciplina desconeguda per explicar una realitat coneguda, però tot ressona, coincideix i t’interpel·la. Explica, des d’altres coordenades, una realitat que es manifesta en qualsevol de les parts del món que han exposat alguna de les problematitzacions rigoroses dels conflictes pel dret, en definitiva, a una vida digna i també, i especialment, de la construcció de la memòria col·lectiva que és, sobretot, la història dels que no tenen veu. Es tracta, en qualsevol cas, d’identificar i anomenar els malestars compartits i que esdevenguin una politització col·lectiva del que és quotidià, que sovint requereix d’una certa poètica rebel, essencial per poder construir finestres cap a altres mons possibles i, sobretot, vivibles enfront de les violències –alguns cops explícites i d’altres menys evidents, però igualment doloroses– del que significa “continuar amb el problema de viure i morir” en un món en crisi, com diu Donna Haraway. Escletxes per on deixar entrar una altra manera d’organitzar les vides pròpies i col·lectives en espais de no-vida. Expressions culturals, festives, rituals, urbanístiques, d’ordenació de l’espai viscut que esdevé la forma tangible del temps.

De tot plegat em quedo amb l’enriquiment de noves mirades a l’anàlisi dels conflictes que, en el nostre territori-cos habitat i propi, esdevenen el nostre quotidià i als que confrontam, personalment i col·lectivament, en espais propis d’articulació política de lluites, resistències i construcció d’alternatives, des de i per a les vides als marges on esdevé la realitat més crua de tot plegat. I em quedo amb la capacitat pròpia inherent i incontrolable de les societats organitzades sabent allò què volen per a totes en cada moment donat de la història i del territori habitat. Em qued amb la fascinació de les organitzacions d’estructures pròpies informals i no reconegudes que reconeixen la situació, organitzen alternatives i sobre les quals la llei i l’ordre intenten imposar disciplina. Em qued amb les expressions de la poètica rebel del murals de La Victòria a Xile, o la música funk com a resistència i creació de la pròpia realitat viscuda a les favelas de Rio de Janeiro que projecten les perifèries amb veu pròpia dels marges al món que no els vol mirar. Amb l’organització col·lectiva de dones a Mèxic protagonistes de la producció i defensa dels seus hàbitats. 

Tot plegat, una pinzellada d’un àmbit profund i complex d’una realitat plena de contradiccions i certeses, en el marc d’unes jornades en què no és possible atendre la totalitat del que es va exposar, però que tenen el potencial de sumar mirades àmplies i diverses sobre conflictes similars amb expressions diferenciades depenent de la geografia política i cultural observada. En qualsevol cas, una aproximació a una mirada des de l’etnografia, la interpel·lació als subjectes reals de les vivències que configuren els espais habitats i les vides viscudes en contextos tan diversos i alhora tan comuns. Em qued amb una frase que apel·la a projectar i explorar possibilitats de futur en la pràctica de la vida com a verb.