Vides privades, problemes públics

PalmaPuc pensar una cosa i fer-ne la contrària? Ser incoherent? Pensar que la lluita contra el canvi climàtic és cabdal i anar cada dia en cotxe a la feina i fer un viatge de cap de setmana cada vegada que en tingui ganes? Puc anar a una manifestació per clamar per la manca d’habitatge i la turistització i llogar una casa a turistes? És clar que sí que puc. La gent que em conegui tal vegada pensarà que som una bocamolla i ja està –potser no ho pensin perquè ells també ho són, de bocamolles.

Però, és clar, hi ha una condició important per ser una bocamolla si em dona la gana: som una ciutadana privada, no exercesc cap representació pública ni intent influir en la legislació, no faig discursos, i no em faig fotos ni vídeos a les manifestacions perquè un partit les pengi a les xarxes. Perquè si som un polític, una figura pública, que cobra doblers públics, la coherència entre les meves paraules i els meus actes té un nivell d’exigència molt superior al dels altres mortals. 

Per això, a qui ven la casa un polític es pot convertir en un assumpte que va més enllà de l’esfera privada. Després ja se’n podran analitzar les dades i els arguments al respecte. Potser aquesta venda no genera cap problema de coherència, i estaria molt bé. Però esgrimir que es tracta d’un assumpte privat és una manera molt pobre i fal·laç. Tot pot ser privat, tot pot ser públic. És gairebé una qüestió de voluntat política, com agrada tant dir als mateixos polítics. I el fet que un mitjà d’extrema dreta hagi publicat que el portaveu de MÉS per Mallorca en el Consell, Jaume Alzamora, va vendre ca seva a un estranger no elimina el problema. Llevat que sigui una mentida, és clar. Llavors s’ha de denunciar la falsedat.

Una altra cosa que no és gaire aconsellable és esbroncar els periodistes que, lluny de publicar acusacions sense contrastar-les, fan la feina prèvia a publicar qualsevol notícia: demanar. Fer preguntes és una de les eines fonamentals del periodisme, molesti a qui molesti. I és un gran recurs perquè les persones es puguin explicar.

És evident que vendre una casa a un ciutadà estranger no és cap delicte. És perfectament legal i tothom és lliure de fer-ho. Però, quin és el preu de la coherència d’un polític? Què poden arribar a pensar aquelles persones que l’han votat perquè creuen que s’ha de prohibir la venda d’habitatges a estrangers perquè l’emergència és insostenible? Perquè aquests votants encara no poden entendre què ha passat amb la persona que els representa. 

He d’explicar que aquest diari va rebre un correu d’Alzamora en el qual comunicava que es donava de baixa com a subscriptor perquè el periodisme que fa l’ARA Balears no l’interessa, perquè li sap greu que li facin preguntes. Va ser només hores després que publicàssim que considerava que la venda d’una casa seva a un ciutadà estranger era un assumpte privat. No sé què hauria fet el senyor Alzamora si aquest cas hagués afectat un polític d’un altre partit. També ho hauria considerat un assumpte privat? S’hauria donat de baixa de subscriptor?