Qui vigila els vigilants?
Fins i tot el jutge Barrientos i el tribunal que ha condemnat Laura Borràs deuen saber que la decisió astuta hauria estat absoldre-la, o imposar-li una pena mínima. D'alguna manera, això els hauria atorgat una aparença d'imparcialitat i hauria desactivat el contingut polític d'aquest judici, principal argument en què s'han basat la defensa de l'exconsellera i expresidenta del Parlament, així com les seves pròpies exhortacions a l'independentisme enragé. Tanmateix, no han sabut evitar la temptació i han imposat a Borràs una condemna tan desproporcionada que el mateix tribunal quasi reconeix implícitament aquesta desproporció en incloure dins la sentència la possibilitat d'un indult parcial i un vot particular que indica que com a molt se la podia inhabilitar per exercir càrrecs públics (i encara això és discutible), però de cap manera donar-li anys de presó. No han sabut evitar la temptació, dèiem: a ulls del nacionalisme espanyol, l'independentisme català no és una opció política legítima, sinó un crim, i no un de qualsevol, sinó segurament el pitjor de tots. Per això, mereix sempre el càstig més sever, i amb vocació d'exemplaritat. Encara que sigui a partir d'una excusa menor, com era el cas.
Boye i el seu equip, dins el qual hi ha l'intrèpid novel·lista Jordi Cabré, tenen al davant un camí d'apel·lacions. És possible que, si al començament d'aquesta història, Laura Borràs hagués sortit explicant que sí, que es van fragmentar contractes, i hagués recordat que aquesta és una pràctica habitual a tots els nivells de l'administració, poc o gens elegant però no delictiva, el recorregut de l'anomenat cas Borràs hauria estat bastant més curt. Però aleshores s'hauria perdut l'ocasió d'embolicar el fet amb la bandera i donar-li un vernís èpic que en realitat no té: l'única cosa a escatir hauria estat si amb el trossejament de contractes es buscava agilitzar un tràmit per poder comptar amb l'excel·lència de l'artista digital Isaías Herrero, o què.
Avui que l'ARA dedica el diari al còmic, no puc evitar pensar en Watchmen. Aquesta història escrita per Alan Moore i dibuixada per Dave Gibbons, publicada l'any 1987, transmuta els codis del gènere dels superherois per oferir un relat particularment lúcid, i encara avui ben vigent, de la part més fosca de les societats del benestar. Una de les múltiples qüestions sobre les quals crida l'atenció (sobre la qual fa un advertiment) és el populisme i la facilitat i la complaença amb què hi cauen no tan sols les masses, sinó, abans que ningú, els líders. El cas Borràs convida a pensar en la vanitat, certament: però no solament en la de l'encara presidenta de Junts o en la del jutge Barrientos, sinó en la interminable desfilada de milhomes i mildones que el Procés i les seves seqüeles ens han donat a conèixer. Qui vigila els vigilants?, es preguntaven a Watchmen unes pintades anònimes. És una pregunta que ens hauríem de fer més sovint, i que ens convindria lligar encara amb una altra: qui ens allibera dels alliberadors.
