Vilafranca, Vic, Vilanova, Girona: cap a on van?
Aniré al gra, perquè ni tinc prou espai en aquest article, ni l’urbanisme és una matèria entretinguda, i encara menys per a un diari. Ho plantejaré ras i curt: com ha de créixer Girona? La literatura sobre ciutats és plena de llocs comuns, banalitats i eufemismes, per a evitar les qüestions que poden molestar. I l’urbanisme escrit, en general, molesta. Llavors tot es descafeïna i els plans que s’acaben aprovant utilitzen subterfugis i frases amb segones per a acabar no dient res.
Però jo insisteixo en la pregunta. Si a Catalunya tothom sembla estar a favor de la consolidació de les ciutats mitjanes, d’evitar que l’activitat econòmica es concentri exclusivament a l’àrea metropolitana de Barcelona o de distribuir els habitatges més enllà de la costa, quina és l’alternativa que, com a país, ens proposem per a les ciutats com Vilafranca, Vic, Vilanova o Girona, que han crescut moltíssim al llarg del darrer segle i poden fer-ho més?
Si retalleu un perímetre dels barris residencials de Girona i l’enganxeu sobre Barcelona, us adonareu que Girona té una mida similar al Poblenou, de les Glòries a les Tres Xemeneies. En realitat Girona és una mica més gran, perquè es calcula que l’àrea funcional de Girona, de Sant Julià de Ramis a Riudellots de la Selva, són unes 150.000 persones. Però el continu urbà residencial, sense tenir en compte els terrenys industrials o les grans superfícies comercials, equivaldria al Poblenou.
Però quan els estrangers venen a Catalunya, només han sentit a parlar del 22@. Això, en part, és perquè els grans propietaris del sòl a Barcelona han empès i invertit per crear un relat consistent que funciona als mercats internacionals. El sector públic també ha destinat hores i recursos a explicar, difondre i vendre l’oportunitat de regenerar la trama de Cerdà amb més habitatges i canviant velles fàbriques per nous edificis corporatius. El resultat és una ciutat dins de la ciutat de Barcelona, que ha mantingut l’activitat econòmica malgrat la pèrdua de la indústria i ho ha sabut barrejar amb una bona dosi d’habitatges, escoles i espais culturals.
Ningú no ha treballat els darrers anys un projecte consistent per a les ciutats mitjanes com Girona. Aquí no hi ha una activitat econòmica tan visible com la del 22@ perquè no hi ha grans edificis corporatius. Les empreses, algunes d’abast mundial, tenen seus bastant discretes i en entorns patrimonials que no s’assemblen a un dowtown americà. I esclar, Girona no té platja. La zona sud està qualificada com a industrial, però és plena de caixes de sabates que són grans franquícies comercials: botigues de mobles, concessionaris de cotxes, supermercats... I més enllà, hi ha Vilablareix, que té una ràdio magnífica, i un urbanisme fluixet. Però, a diferència de Barcelona, aquí està tot per fer. Les parcel·les són grans, els carrers estan fets, i no costaria massa imaginar noves maneres de viure en comunitat però amb grans jardins i parcs. Els preus del sòl, i per extensió les cases i els lloguers, són molt més assequibles.
Com al 22@, el treball s’ha transformat: ara ja no hi ha tantes fàbriques, sinó serveis, turisme i comerç. I si la Costa Brava, l’Empordà o el Pirineu tenen una economia molt lligada als estrangers, la Garrotxa o els entorns de Girona encara són productius i tenen forts vincles amb el paisatge.
Girona no té platja, però té grans espais verds d’una altíssima qualitat paisatgística, ja sigui a la conca del Ter o als voltants del Llémena. A mi no em costa imaginar una ciutat més agosarada que els blocs que ara esquitxen els solars buits de les perifèries de Girona, tots molt grossos i col·locats als carrers com si fossin grans pantalles opaques. El luxe d’aquestes ciutats és que, a l’inrevés de Barcelona, edificar-hi és més simple i més agraït, perquè la crisi del 2008 ho va aturar tot i els solars han quedat buits durant molts anys.
Només hi falta una mica d’exigència, i de fer-se valdre. El Barri Vell és espectacular, una cosa fina i delicada. Però, sense créixer massa més, Girona podria reconvertir els barris perifèrics en trossos de ciutat autèntics, amb cantonades generoses i illes de cases convenients per a famílies o tribus extenses.
¿Serem capaços de crear llocs de treball per a l’estudiantat de la Universitat de Girona?
Sempre es diu que les ciutats mitjanes no tenen massa crítica, que no tenen demanda. Però ara hi ha un projecte esportiu de primer nivell (el de bàsquet i el de futbol) i inversions pendents a l’aeroport i la connexió amb tren per l’eix transversal.
No crec que a Girona li falti relat, sinó projecte: li calen dibuixos, maquetes, i ambició. Podria donar-se el cas, fins i tot, que el resultat fos millor que el del 22@.