Del vincle a la dissolució nacional

Els informes sobre cohesió i vincle social solen posar l’accent en l’estudi de la desigualtat social. Pressuposen que a més igualtat, més cohesió. Però si bé uns alts índexs de pobresa, uns baixos nivells educatius o de salut o certes formes de segregació ètnica són efectivament un obstacle per a la cohesió, el que també és cert és que la igualtat no garanteix la lleialtat i el sentiment de pertinença a la comunitat. Hi ha societats tradicionals molt cohesionades malgrat les desigualtats, i les més igualitàries i socialment avançades cada dia veuen més amenaçada la seva cohesió.

Hi ha altres maneres d’estudiar el vincle social? Sí: a través de l’anàlisi de les expressions de compromís amb la comunitat local o nacional o de la confiança en les seves institucions. El gruix del voluntariat, el suport a les organitzacions civils solidàries, l’associacionisme cultural o la participació electoral, entre més, són bons indicadors. I també altres factors més estructurals com ara el funcionament de l’anomenat “ascensor social”, generador d’expectatives positives de pertinença al país que el fa possible.

Però paral·lelament, i en negatiu, també caldria considerar els indicadors que assenyalen la manca de vincle i l’absència de lleialtat a la comunitat. Aquests són més discrets, i sobretot és més antipàtic de parlar-ne. En sabem poca cosa. Penso en l’economia submergida, sovint conseqüència d’un sistema burocratitzat que no en facilita l’aflorament, però que en moltes altres ocasions és conseqüència de comportaments insolidaris. En tot cas, a Catalunya pot representar al voltant d’un 20 % o més de l’activitat econòmica, cosa que torpedina la credibilitat de les estadístiques tant sobre el mercat laboral com sobre la riquesa i la pobresa. I això altera radicalment l’eficàcia de les polítiques impositives i socials.

També poden ser un indicador de desvinculació social algunes causes d’absentisme laboral. Que en deu anys, a Catalunya, se n’hagin duplicat els casos –en hores mitjanes mensuals per treballador, de 3,8 el 2013 a 7,3 el 2023–, que siguem la segona regió amb les xifres més altres de l’Estat o que signifiqui més d’un 1% del PIB –segons dades de PIMEC– pot suggerir una crisi creixent del valor cohesiu tradicionalment atribuït al treball.

Encara són més difícils de mesurar els abusos al sistema d’assistència pública. Algú dirà que el més gran abús és els que practica la mateixa administració quan aplica criteris injustos o retards inexcusables en les seves obligacions. Però no és gens estrany veure que s’aplaudeix qui ha sabut enganyar l’administració i explica com fer-ho. No tinc dades d’aquí, però als Estats Units es calcula que els abusos als sistemes socials suposen uns 5.000 dòlars anuals per llar. Per posar un exemple d’aquí: obtenir prestacions socials ocultant guanys obtinguts en negre.

També formen part d’aquesta desvinculació social els fraus de les grans i petites empreses, la corrupció política, el malbaratament de recursos de les administracions, i en general tot allò que fomenta la desconfiança en les institucions. Una desconfiança que llavors serveix per justificar, o per empènyer, a comportaments individuals incívics. De fet, uns serveixen per justificar els altres. En qualsevol cas són inquietants les poques conseqüències d’aquest incivisme a l’engròs o a la menuda, corporatiu o individual. Ni les grans corporacions noten grans impactes socials pels seus comportaments censurables –tenen departaments de comunicació experts en aturar-ne les conseqüències–, ni tampoc gosem enfrontar-nos a la mala educació individual quotidiana. Hi ha un baix nivell de consciència cívica la magnitud del qual només podem intuir, que no sabem mesurar amb precisió i que per tant no podem comparar amb altres països i contextos socials.

Hi ha estudis que demostren que la lleialtat social es reforça en situacions d’estrès social –desastres naturals, pandèmies, guerres, situacions de molta privació...–, i que s’estova quan creix la confortabilitat social. Però, llavors, la pregunta és: quin grau de desvinculació social és suportable sense acabar amb la dissolució de les comunitats educativa, sanitària, lingüística, nacional o de qualsevol altre tipus? Fins a quin punt és aquesta dissolució del vincle social allò que provoca, com a reacció, l’aparició de propostes polítiques autoritàries que prometen refer-lo? ¿Com fem compatible la diversitat social actual amb la necessària lleialtat a la nació per tal que aquesta no s’esfilagarsi i deixi els seus membres a la intempèrie?