Vint anys de l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears

Enguany es compleixen vint anys de la publicació de l’Anuari. A la presentació llegim això: “Arribem a vint edicions d’una publicació que nasqué i es manté pionera i innovadora, tant per la temàtica que s’hi tracta com per la forma d’exposar-la. Un anuari no sols de dades, sinó també d’anàlisi, d’opinió, on es reflecteixen experiències educatives noves, on s’analitzen les diferents lleis que han marcat el camí de l’educació de les nostres illes”... Són paraules de Josep A. Cifre Rodríguez, president de Colonya, Caixa d’Estalvis de Pollença, i de la Fundació Guillem Cifre de Colonya. L’Anuari és fruit d’un conveni entre la Fundació Guillem Cifre de Colonya, la UIB i la Conselleria d’Educació i Universitats.

Hi ha alguns continguts que vull compartir, ja que representen una bona radiografia del nostre sistema educatiu. A la Introducció hi ha la ponència sobre desigualtat social en l’educació de la professora francesa i experta internacional Agnès Van Zanten, en què ens alerta de la pèrdua del paper de l’escola com a “gran igualador” de les posicions socials i de com aquesta reprodueix les desigualtats o, fins i tot, les augmenta. Per a aquells que creim en l’escola com un mecanisme compensador de les desigualtats per a tot l’alumnat, aquesta realitat ens preocupa i cal revertir-la. 

En aquest sentit totes aquelles mesures adreçades a fomentar la lliure elecció de centre per part de les famílies, tal com recull l’Acord de govern entre el Partit Popular i Vox, són una amenaça clara per a una escola inclusiva en l’àmbit social i fomenten la segregació escolar. 

Pel que fa a les dades, si el curs 2003-2004 hi va haver un total de 147.473 alumnes, el 2022-2023 arribà a un nombre de 195.473 matriculats, amb una variació de 48.000 alumnes en aquests vint anys, amb un augment de matrícula del 32,5% des de l’inici dels darrers vint anys. Més enllà de les xifres, queda clar que la nostra comunitat autònoma, al contrari que a molts indrets de l’“España vaciada”, creix any rere any en nombre de població escolar, cosa que posa de manifest la necessitat d’un pla de xoc per a fer front a les infraestructures que s’han de crear o reformar. Aquest curs hi ha 156 aules prefabricades, 4 més que el curs passat!

Una altra informació important és la presència d’alumnat estranger al llarg d’aquests vint anys. S’ha produït un increment de 13.251 alumnes, un augment del 123% des de l’inici del període, que representa un 17% del total d’escolars. 

Quan parlam de ràtios, no és comparable la situació de les Illes Balears, amb un percentatge tan divers d’alumnat, amb altres llocs de l’Estat, com Extremadura o Galícia, amb una composició molt més homogènia dels seus estudiants. Llegia a la premsa que la meitat de la població de les Illes Balears no hi ha nascut i si, a més, l’adquisició d’habitatges cada vegada està només a l’abast de certs col·lectius amb alt poder adquisitiu, ho tenim una mica complicat com a poble que vol preservar i transmetre el seu llegat, si no es fa un bon acolliment. 

Fa uns dies vaig sentir dir al degà de la Facultat d’Educació de la UIB, Miquel Oliver, que “tots els docents hem de fer recerca”. Doncs precisament a aquesta tasca hi ha un apartat a l’Anuari. Hi ha exemples de centres que han volgut anar més enllà d’allò que és habitual i conegut, exactament d’una escola “que canvia”, que posa el bo i millor del que té per a transformar-se en un sentit positiu. 

Una gran part dels projectes de millora han incorporat en el seu pla de treball la gestió de les emocions, entre d’altres aspectes, i han tengut tan bones repercussions com l’obertura a la comunitat i haver donat als centres educatius més marge d’acció i respostes amb major eficàcia a situacions de vulnerabilitat. Aquests dies hem vist com uns familiars havien agredit un alumne a un institut de la Platja de Palma, una situació que amb més implicació dels serveis de l’entorn potser s’hauria pogut evitar. 

Hi ha experiències tan interessants com la normalització de la vida dels estudiants en situació de malaltia greu, la formació professional com a motor de canvi per formar persones treballadores conscients, la utilitat del treball cooperatiu, l’ús de la música com a recurs terapèutic i els beneficis de l’aprenentatge servei, entre d’altres. Una lectura molt recomanable que ens acosta a la gran tasca dels centres docents, malgrat els desafiaments i mancances del nostre sistema educatiu.

Tot això contrasta amb notícies que han aparegut fa poc, una d’elles un estudi de la Fundació SM, en què es posa de manifest el malestar del professorat, amb un de cada tres docents que expressa apatia o esgotament. D’això en parlarem a un altre article.