Vinyetes d’una temporada turística

Tots els dies de l’estiu he passat pel passeig de davant la platja per anar al quiosc a comprar els diaris i, amb persistència, cada dia reparava que en les parades d’hamaques de les concessions públiques situades davant els hotels només estaven ocupades les de la primera línia, la resta estaven lliures sota els para-sols. Un dia sí i l’altre també, recolzades una amb l’altra, les hamaques que no s’utilitzaven creaven un paisatge imaginari de petites tendes de campanya de color verd o blau, com si de cada una d’elles, en un moment determinat, de sobte, anàs a sorgir un turista adormit. Aquesta manca d’ocupació prefigurava una situació nova, que abans (oh! abans, en el regne de la quantitat) no passava mai. El fet no em deixava d’encuriosir, sobretot, si el comparava amb la molta gent que hi havia pels carrers i pels comerços. Pel carrer i els llocs en general el soroll d’aquest estiu ha estat de molts decibels, s’ha notat que hi ha hagut invasió espanyola i altres ciutadans llatins. Però l’abundància de turisme peninsular històricament mai aquí ha estat sinònim de bonança. Els carrers plens de trull i les gandules de davant els hotels buides, primera vinyeta del còmic de la temporada d’estiu.

Un estiu ple (o buit) de petites i grans novetats que l’han fet singular. És prest, encara, per saber quines d’aquestes es convertiran en norma per al futur i quines s’esvairan amb el temps. No obstant això, la situació especial d’enguany, en certa manera extrema, sobrevinguda com a conseqüència de la pandèmia, en el món de la indústria turística ha servit per col·locar cadascú al seu lloc amb més claredat que mai. Cadascú i cada situació a la seva casella, com en el joc. Ja ho sabíem, però hem tornat a descobrir que hi havia diferents caselles i que la indústria hotelera, el (famós) “sector”, no es comporta de manera homogènia. I, també, hem pogut comprovar que quan les sabates estrenyen és el millor moment per saber quin peu calça cadascú. Per primer cop, ha aparegut un moviment empresarial (SOS Turisme), al marge de les federacions i associacions constituïdes, que sentia que les seves reivindicacions no estaven plenament interpretades en els discursos oficials, tant de les patronals com del Govern. La pluralitat de situacions sota un mateix cel homogeni, una altra vinyeta de la temporada.

Com deia, la situació m’encuriosia i escodrinyant i preguntant anava comprovant que, efectivament, la pel·lícula no era la mateixa per a tothom. En alguna ocasió ja he fet esment al tema, encara que ara em ve de gust tornar a insistir-hi perquè són força les vinyetes que han anat apareixent al llarg de l’any i del recorregut. Ha estat interessant comprovar que hi ha empreses, grans, mitjanes i petites, que tenint una ocupació mitjana al voltant del 50% durant la temporada d’estiu han aconseguit operar amb beneficis, sobre la base de mantenir preus i tenir cura de la clientela habitual. Podríem dir que aquests han vist el got mig ple. Unes i altres, cadenes i empreses individuals, coincideixen que han aconseguit crear un sistema propi de comercialització directa important que els permet operar al marge dels touroperadors. Una vinyeta amb brots verds.

Un altre tipus d’empreses han aconseguit puntualment tenir ocupacions altes a partir de fer ofertes a la baixa, molt a la baixa, les quals les han pogut sustentar únicament amb la sobreocupació de les habitacions i la sobreexplotació de plantilles laborals incompletes i insuficients. Un exemple clar, encara que no l’únic, d’aquest tipus de negoci són els “molt noticiables” casos de Punta Balena i els viatges d’estudiants de l’Arenal. Turisme d’“excessos” on es combinen diferents pràctiques empresarials poc edificants. Turisme d’al·luvió, també. Desordre públic, mala imatge, elevats costs socials, competència deslleial...; en definitiva, una vinyeta amb targeta vermella.

Sempre hi ha malalties silencioses. Per ventura, són les més perilloses. En el turisme les estan patint especialment empreses mitjanes, amb un o poc més establiments, que durant tota la seva vida empresarial han estat supeditats totalment als touroperadors; àdhuc, en molts de casos, es varen construir amb el finançament directe o indirecte dels operadors, a través de contractes d’exclusivitat. No han desenvolupat un sistema de comercialització directa i estan marcats per l’estacionalitat estiuenca. La crisi actual els afecta en sobre manera, ja que els operadors les estan “esprement” amb contractes amb preus molt baixos. Aquestes estan veient el got mig buit. En totes les crisis sempre ha acabat havent-hi molta concentració i intercanvi de propietats. En aquesta, amb l’aparició dels Fons d’Inversió de capital risc, hi ha un bon brou de cultiu per a futures vendes. És la vinyeta de tons grisos.

Les Kellys que sovint resulten una font d’inspiració i que mereixerien una vinyeta especial del color taronja de la innovació, pel seu projecte de central de reserves hoteleres vinculada al segell de “treball just i de qualitat”, ara també han posat un punt sobre una i. Denunciaven que hi havia sobrecàrrega de treball perquè a “hores d’ara hi ha companyes que segueixen en ERTO i això suposa més tasca per a la resta”. Bé, àdhuc, més enllà de l’ús “fora del reglament” que alguns puguin fer dels ajuts públics, si se sumen els ERTO, els crèdits ICO i les ajudes a fons perdut, la quantitat de diners públics que ha arribat a la indústria turística, sens dubte, ha estat molt considerable. Si es tingués en compte això, la casuística descrita segurament adquiriria tonalitats distintes. Doncs, si hi ha una vinyeta que serveix de portada, és la del rescat del sector turístic a càrrec dels pressupostos públics.

Celestí Alomar és geògraf