Vinyoli i Eudald Puig, una correspondència asimètrica
Potser també hi heu pensat. De vegades em deman què quedarà de la literatura epistolar en els temps de les comunicacions electròniques. Per a un amant de les cartes d’escriptors, molt especialment de poetes, la qüestió té el seu què. Potser un dia hi haurà llibres amb intercanvis de correus electrònics i ‘uatzaps’, però és difícil no pensar que serà una altra cosa. De moment, però, anirem llegint els que ja existeixen i els que van apareixent, com aquesta ‘Correspondència’ (1981-1984) entre Joan Vinyoli i Eudald Puig que publica Curbet amb edició i notes de Carles Morell. Hi tenia un especial interès, perquè un altre volum de correspondència de Vinyoli, en aquest cas amb Miquel Martí i Pol, és un dels llibres més bells (i més poc coneguts, potser) del gènere.
Cal dir que és una correspondència asimètrica: hi ha moltes més pàgines d’Eudald Puig, un home jove seduït pel poeta consagrat, que de Vinyoli, que es manifesta ja cansat i amb poc ànim. Les poques planes de Vinyoli, tanmateix, no deixen de presentar elements d’interès. Vinyoli no va prodigar crítica ni teoria literària, però tenia al cap qüestions com les de les relacions entre la llengua comuna, o la llengua que fem servir per comunicar-nos, i aquest instrument singular que és la llengua poètica. Aquest volum n’és testimoni. Pel que fa a Eudald Puig, les cartes presenten un retrat del personatge: la seva vocació literària, els seus estats d’ànim, les seves dèries, alguna derrota.
Eudald Puig és un poeta interessant, de tant en tant reivindicat com una veu que mereixeria més reconeixement. En el moment d’aquestes cartes redacta el seu segon llibre, ‘La vinya cremada’, i en va enviant mostres al poeta admirat. El volum inclou el recull complet, un exemple de poesia visionària, d’interès inferior, almenys per a aquest ressenyador, que llibres posteriors com ‘Poemes per a Clara’. Vinyoli, mentrestant, escriu els dos grans cims amb què culmina la seva trajectòria: ‘Domini màgic’ i ‘Passeig d’aniversari’. Es varen publicar el 1984, el mateix any en què Eudald Puig, i tants altres, es quedaven sense l’amic i el mestre.
