Violència i governança
Que difícil que és lidiar amb les situacions incòmodes. Les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasél han acabat amb aldarulls i hem sentit prodigiosos equilibris argumentals. Des de dir que no era violència sinó protesta, com si la “força o energia desplegada impetuosament” (com defineix la violència el diccionari) deixés de ser-ho en funció de les raons dels qui la practiquen, fins al patètic exercici d’alguns dirigents eludint el debat sobre la violència al carrer i desplaçant-lo a la policia. Una cosa no treu l’altra: reconèixer que hi va haver violència -una evidència contrastada- no ha d’impedir veure que cal revisar alguns protocols dels Mossos, de la mateixa manera que els excessos que hagi pogut fer la policia no justifiquen ni legitimen les actituds violentes.
De fet no ha passat res que no coneguem. Aquí i a fora, quan la gent surt al carrer, sobretot si no són gaires, sovint uns petits grups perfectament diferenciats organitzen el seu peculiar final de festa. Amb les manifestacions contra la sentència del Suprem, els Mossos tenien ben identificada aquesta minoria: joves novells amb certa inconsciència, un grup d’independentistes radicals i sobretot grups ben organitzats d’agitadors amb bastanta presència de gent de fora. No més d’un miler tot sumat. Tanmateix, les mobilitzacions d’aquests dies contenen indicis de canvi.
En aquest sentit m’han interessat molt les reflexions que la Laia, amiga de la noia que va perdre un ull, va fer a Josep Cuní. El seu dolor: el sentiment de culpa, per haver convençut la seva col·lega d’anar a la manifestació. I la seva confessió de desconcert: “[Els joves] Ja no sabem què fer perquè ens escoltin, sembla que l’única manera d’aconseguir-ho és cremar-ho tot”. Aquestes paraules ens interpel·len a tots i parlen del temps que ve. Hi ha massa gent que sent desesperació en una societat accelerada i que estigmatitza les persones a través de la meritocràcia. Si amb la crisi social augmenta la conflictivitat al carrer, la violència pot deixar de ser marginal. Ja seria hora que els nostres governants encaressin les prioritats del moment: pandèmia, crisi social i ecològica, reconstrucció. Toca governar amb responsabilitat, defugint les excuses de mal pagador de sempre donar la culpa als altres.
