De la violència del tió a la dels Reis
Ara que els tions començaran a cremar, a desar-se per a l’any vinent o marxaran de vacances posttraumàtiques a Benidorm, cal fer balanç de les hòsties rebudes en acte de servei. El 2021 serà recordat com el naixement -via fòrceps- del Moviment Anti-Tió (MAT). Sí, certament són quatre gats (i potser no són ni gats), però fan el soroll dels que estan sols i fan creure que no. Vaja, que són sords i muts, però ells a tocar els pebrots escalivats amb acordió digital. Aquesta banda, tot i no tenir neurones, sap fer anar les navalles com els pinxos desesperats, per això punxen a traïció: que si el tió fomenta la violència, que si picar el tió crea nens rabiosos, que si el colom de la pau al forn amb aquelles patatetes i aquell suquet... Tota aquesta fauna fa segles deien el mateix dels llibres, després de la ràdio, la televisió, els videojocs o el que fes falta: tot violent. Tota aquesta tropa ens diu avui que picar el tió és violent i demà els tocarà a les pastanagues assilvestrades entotsolades, o als Reixos d’Orient.
Melcior, Gaspar i Baltasar apallissats i cansats. No cal ser gaire clarivident per veure que en un pas de pardal naixerà un Moviment Anti-Reis (MAR). No cal ser ni una escarola deprimida per adonar-se que dispararan contra els Reixos. Per anar damunt de camells. Per rebentar els lloms i la salut mental de les bèsties. Perquè fan el trajecte de repartir regals sense fer les aturades tècniques que el Sindicat de Camells Universals exigeix. Perquè són camells i haurien de ser bicicletes o patinets. Perquè el que sigui. Si s’hi fixen, no paren de néixer moviments contra qualsevol cosa. Tot ruqueries. Tot collonades. Tot irracionalitats. Tot sense cap gram de sentit comú. Tot no gaire sentit i gens comú. Cada cop costa més fer qualsevol cosa. Emmanillats. Cada cop costa més viure. Emmudits.
Picar el tió és violència i ho seran els Reixos com a enaltiment d’una monarquia contrabandista, i el Fum, fum, fum com a nadala apologeta de fumar per tots els orificis. No es pot parlar de res de què ens diguin que no es pot parlar, perquè només anomenar aquella persona, col·lectiu, animal, vegetal, mineral, li estàs causant un mal indesitjable degut a la suposada superioritat de la persona que parla. Tot és així i aixà. Tot és totis. Vivim amb la llengua com si fos un gos estacat. Per no mossegar, per no contraure la ràbia o qualsevol malaltia que causi danys irreparables a tots aquests éssers fills del paper de fumar existencial. Vivim amb l’hòstia del nou pensament únic sense neurones com l’ombra d’una invasió extraterrestre al cel de naus espacials que ens han d’estomacar. Tenim cada cop més por i menys llibertat. Teníem por de les màquines i hem de tenir por dels humans.
Teníem por dels robots, dels androides, de les criatures de metall, de la intel·ligència artificial... I del que hem d’estar espantats, esfereïts, astorats és de totes aquestes criatures, suposadament de carn i ossos, que són vegetals de migdiada horitzontal crònica. Finolis de mira’m i no em toquis. Bledes assolellades fent la fotosíntesi d’un sol de PVC com una lobotomia que inocula irrealitat i més irrealitat. No tenen res al cap. Només cacauets de consum instantani. Creuen viure a la Terra i viuen al planeta musaranya. Confonen el fum amb el rostit. L’arbre amb el bosc. La lluna amb el dit. Confonen i ens confonen. Són confusió tòxica. Els seus problemes volen que siguin els nostres problemes. Socialització de la metzina del seu ego coix, borni, pobre, sapastre. No són sense els seus plats de menjar llardós de rucades. Tants anys de civilització, tantes suades, tants morts, tant de tot per acabar tenint debats de si el tió fomenta la violència o no. Molts diuen que no cal fer-los cas. No. És l’inici. D’una nova era. El futur era això. Walking dead.
Un planeta Terra ple de zombis. D’éssers moribunds. De morts en vida que necessiten tocar els collons als altres per alimentar-se. Dels que busquen carn i ànima per la seva buidor de nevera d’estiu etern. Frankensteins. Haurem de perdre el temps amb tot això. El temps, les forces, els diners. Ens hi va tot, si no volem acabar com ells. Com els bàrbars. Aquesta és la tercera guerra mundial, la guerra de les galàxies: contra l’estrella de la mort de l’analfabetisme.
