Violència
Primer vídeo: un home assegut en el que sembla la sala d’espera d’un hospital, parlant amb una doctora. De sobte, l’home s’aixeca, l’agafa per la bata i, després de sacsejar-la de manera brutal, comença a escridassar-la i a pegar-li galtades i cops de puny. La mateixa sort corr una tercera persona que intenta aturar la pallissa. No coneixem ni la data ni el lloc de l’agressió però, segons afirmen els sindicats mèdics i d’infermeria, és una mostra clara del que pateixen molts de professionals de la sanitat pública.
Segon vídeo, segurament més conegut: un grup de pares que està veient el partit de futbol que juguen els seus fills comença a barallar-se, segons sembla per una falta o per una decisió arbitral. L’espectacle és lamentable, amb al·lots de dotze o tretze anys observant com els seus progenitors es tupen a les grades i al terreny de joc i amb una dona que crida, amb raó, “vergonya!”. Va passar a Alaró la setmana passada.
Tercer vídeo: una dona entra en el portal de la seva finca i immediatament un home va corrent cap a ella i comença a clavar-li una violenta pallissa. La tira en terra, surt a comprovar que no hi ha testimonis de l'agressió i segueix colpejant-la durant cinc llargs minuts. Finalment, agafa la dona pels cabells, l'arrossega per les escales i la fica dins l'ascensor. Els fets tingueren lloc a Alacant fa just uns mesos.
Només tres exemples de les milers de situacions de violència que es donen en una societat moderna i democràtica com la nostra i que prenen la flama per qüestions aparentment intranscendents, com un penal o un fora de joc, o per aspectes estructurals com el masclisme. Tots hem viscut o ens han contat experiències de violència física o verbal: l’agressivitat de molts quan es posen al volant, les reaccions d’aquells que consideren que han passat massa temps a la sala d’espera, els habituals insults al televisor, el nombre creixent de víctimes de violència de gènere... No obstant això, i més enllà dels recurrents “quina barbaritat!” o “com pot ser que passin aquestes coses?”, estam immunitzats.
De fet, tan immunitzats que en massa ocasions consideram normals i acceptables situacions que no ho poden ser de cap de les maneres. Ens escandalitzam quan veim la brega d’Alaró però no deim res dels insults que reben els àrbitres o de les consignes que es criden als joves jugadors des de la grada; consideram digna de bàrbars la pallissa a una dona que veim en el telediari però ignoram el masclisme imperant encara entre nosaltres; ens horroritzam quan veim joves que han quedat per barallar-se però en general només ens preocupa la part de la seva educació orientada als factors de producció.
La psicologia intenta explicar això amb els mecanismes de defensa presentats per Freud. Com diu el psicòleg clínic Guillem Mudoy, “en realitat es tracta d’una activitat inconscient dedicada a fer la vida una mica més suportable”. L’aïllament, per exemple, és un d’aquests “processos adulteradors, que separa les idees sobre la realitat de les emocions que aquella suscita”. A un nivell més sociològic, no obstant això, la qüestió em suscita multitud d’interrogants que hauríem de poder respondre: els fets violents només són reals quan hi ha càmeres que els enregistren, és a dir, quan poden ser mostrats al televisor o compartits per les xarxes socials (podríem debatre sobre el concepte d’hiperrealitat de Baudrillard)? Serem mai capaços d’acceptar, d’entendre i per tant de combatre tots els factors, en massa ocasions tolerats o fins i tot justificats, que hi ha darrere aquesta violència física? Podem afirmar que la crisi de valors o les noves formes de socialització (individualisme, competitivitat, por...) són aspectes fonamentals pel creixement de la violència? Parlam, en definitiva, d’un nombre reduït de malalts o realment vivim en una societat malalta?
La cultura i l'educació són formes de modular l'agressivitat i estam obligats a fer un esforç més gran per al seu foment i desenvolupament, per aconseguir millors resultats en la lluita contra totes les formes de disfunció social basades en la violència. Potser és cert que els éssers humans són agressius per naturalesa però és imprescindible controlar aquesta agressivitat, actuant sobre els factors socials típics de les societats modernes, com ara les desigualtats, les deficiències de l'educació o la frustració de les expectatives de bona part de la joventut.
