Violències mediàtiques
El circ mediàtic de Telecinco mai tingué límits ni escrúpols. Els seus programes són el reflex de la profunda i gradual decadència de valors tan essencials com el respecte a un mateix i al proïsme. Aquest circ ens acostumà a la cultura del galliner, en què tots criden alhora, ningú escolta i es falten mútuament al respecte. Amb Cárdenas a Crónicas Marcianas el públic va descobrir el plaer insà de riure de les desgràcies de persones indefenses. Certament van triar lliurement formar part del negoci, però eren inconscients de les nefastes conseqüències destructives del costat fosc del negoci del circ mediàtic.
Telecinco va crear i va educar tota una generació addicta a la il·lusió de l'espectacle: El Gran Hermano o el corral mediàtic Sálvame, que ofereix a l'espectador carnassa, legitima la burla, frivolitza amb les desgràcies humanes, destrueix i ataca sense pietat persones, crea personatges per després convertir-los en joguines trencades de la televisió i paga per la degradació i la humiliació.
Telecinco va forjar espectacles en directe per entretenir un públic ansiós i tafaner d'un teatre, l'essència del qual són de vegades violències entre familiars basades sobre odis i picabaralles que alimenten els comptes bancaris dels mateixos personatges. Espectacles en els quals les veritats es mesuren via sessions de polígraf, i així es desmenteix la veritat o s'acredita la mentida tot per amor a l'espectacle i a l'audiència.
El circ mediàtic va crear i va forjar Antonio David Flores, va legitimar la seva figura i ara toca la diversió, tirar-lo als lleons en un judici mediàtic en què no es mesuren els danys que poden sofrir les persones. El circ ressuscita de les cendres Rocío Carrasco, que, després de 25 anys, decideix parlar i contar la seva vivència en episodis, i dimecres que ve acudirà al programa per “aclarir coses”. Com va dir Christof en El xou de Truman: “Tot és cert. Tot és real. Res és fals. Res del que apareix en aquest xou és fals. Només està merament controlat”.
No pretenc entrar a valorar ni jutjar la víctima ni el botxí, això correspon únicament a la justícia, però em deman on hi ha el límit. Em deman si la violència de gènere pot convertir-se en un altre producte més dels xous sense escrúpols. La veritat és que dimecres que ve, com ja està més que anunciat a escala nacional, el programa tindrà una gran audiència i segurament el seu espai publicitari serà ben cotitzat, perquè així són les regles de l'espectacle: l'emoció enganxa el públic, i el públic no és més que un consumidor aficionat a les desgràcies alienes, un espectador atordit pels crits de col·laboradors acostumats a berenar en directe mentre linxen la víctima de torn. A propòsit d’això, una de les víctimes dels capvespres televisius de Telecinco també era la mateixa Rocío Carrasco!
Em sap greu, però en matèria de violència de gènere no val tot. La violència de gènere mai no ha de ser un espectacle. Una mica de coherència és més que necessària!
Malika Kathir és filòloga
